No jugueu amb els noms

A mi em diuen Vicent, vaig haver de repetir tres vegades, s’entossudien a dir-me Vicente, així amb una interdental com una casa que feria la meua orella valenciana i em repatejava el fetge. Però l'altre dia vaig assistir a una conversa, bo a una conversa no, a una discussió que no feia més que acalorar els dos conversadors. Ella s'enfadava perquè ell deia que estaven estudiant català. No digues això –insistia ella pujant el to de la conversa– nosaltres parlem valencià i estudiem valencià. Ell tornava, però si és la mateixa llengua. A mi em fa igual, com si són el sumsumcorda, la meua llengua és la valenciana i la meua comunitat la valenciana. Sí, ja sé que a tu t’agrada tot això de País Valencià, però a mi no –matisava ella mentres ell enrogia. Als uns els fot que li diguen Comunitat Valenciana i als altres els molesta que sempre vagen amb la bandera del País Valencià. Els de Sogorb volen que parlem de Segorbe, però els de Londres entenen que no pronunciem London perquè preferixen que no ferim les seues orelles britàniques. Imagineu-vos pronunciant Friesoythe si no sabem ni papa d’alemany. Però res és senzill, tot es complica. Si algú creu que té la veritat que s’ho faça mirar, no és gens fàcil. Alguns dels que jugaven amb els noms dels altres quan pronunciaven el seu nom a la castellana s’ofenien, no em dic Juan, deia un amic meu, sóc Joan i l’altre que no sabia pronunciar la palatal africada sonora, ni la fricativa sonora, ni res que se li pareguera ho intentava i per molt que ho feia no pasava de Yuan o Yoan. Així ens va, encara no ho hem aprés perquè ens sentim oprimits i alguns encara ens volen més oprimits, perquè oprimits poden reclamar llibertat, llibertat que després no saben aplicar ni amb els seus ni amb els altres. I així ens va. No juguem amb els noms. No fem broma, a ningú li agrada que li’l canvien. Qualsevol s’ofén, però pensa que tu també, i jo.

La llei de senyes d'identitat

Una de les coses que més em preocupava si havia de continuar dirigint des de la Subdirecció General la política lingüística de la Generalitat era precisament haver d'aplicar una llei que havia sigut aprovada amb el vot solitari del grup Popular de les Corts en l'anterior legislatura. El PP es va equivocar en moltes coses, no van saber tallar bé la corrupció que anava rosegant la política d'alguns dels seus dirigents. Tampoc van saber fer bé les retallades. Però no només no ho van saber fer ells, veia com molts companys tècnics tampoc aplicaven una política no d'austeritat, sinó de racionalitat en el gasto públic. Tampoc la veig ara. L'Administració continua creixent sense criteri. Molts funcionaris han abandonat el motiu pel qual ho són, ho som. Som funcionaris perquè hem de servir a la societat. Som docents perquè hem d'ensenyar, hem d'educar, hem de fer una societat més justa i igualitària. Però, no, molts tècnics, molts docents, fan com els polítics, els interessen més els seus interessos particulars i ideològics que no els interessos particulars i globals dels ciutadans.

Sempre vaig procurar aplicar criteris racionals en tot allò que decidia sobre els gastos o les subvencions, però no sempre era fàcil. Moltes coses no eren necessàries, però les havíem de fer per llei o per norma.

Que deroguen la llei de senyes d'identitat tal com l'havia concebuda el grup Popular és una bona notícia, ara bé, que apliquen altres normes contràries a la pau lingüística que havíem aconseguit serà tornar a encendre una metxa innecessària. Es va equivocar el PP de la VIII legislatura intentant anar en contra de l'AVL que tan ens va costar crear, formar i posar en marxa. Encara hi ha molts valencians que no la coneixen, encara hi ha molts tècnics que la rebutgen, encara hi ha molts docents que la ignoren i a més, el PP es va encarregar de crear un problema absurd i innecessari. Una intromissió política que no calia. Que reflexionen de com els va anar. Per cert, encara anaven més lluny del que sembla. No obstant això, que ningú menyspree els enemics, ni els amics. Tant els uns com els altres ens poden sorprendre. Com m'ha passat a mi.

Nadem contra corrent

Som els professors de Valencià els que ensenyem als alumnes que en els registres formals hem d'usar les formes reforçades dels demostratius. Per què? Per què tota la literatura contemporània està escrita amb els demostratius reforçats? Per què a Catalunya és la forma general i per això ho ha de ser de l'estàndard?
Si el Decret de Nova Planta no haguera imposat el castellà què hauria passat? He pogut comprovar que a Bocairent, des del segle XVI els demostratius simples ja eren generals. La làpida de l'últim rector de la Villa, Francesc Sanz de la Llosa, enterrat l'any 1599, diu: «Ací jau Francesc Sanz de la Llosa, últim rector d'esta villa. Ha fundat 2 benifets i...». Podríem pensar que era per una qüestió d'espai, però no van tindre cap complex d'escriure en la pedra el demostratiu 'esta' i per això podem pensar que ja era habitual.
En el Llibre de Capítols i Deliberasions del Clero...
Quan va arribar el PP al poder en la Generalitat l'any 1995, tot i que els principals dirigents eren conscients que no podien anar contra el que s'havia fet en els 12 anys anteriors, als tècnics de la conselleria ens arribava alguna indicació que els causava la forma 'aquest' en els seus escrits que no els agradava. No se sentien identificats amb eixe llenguatge. Recorde que al principi, en les presentacions que havia de firmar el conseller o el director general tractàvem d'escriure evitant els demostratius, la qual cosa complicava la lectura del text, però a nosaltres ens servia d'exercici mental i ens obligava a revisar la redacció dels textos amb moltes més ganes de les que hauríem tingut.
Al cap de poc temps vaig decidir convéncer-me que les formes dels demostratius simples també podrien ser dels registres formals i més quan érem conscients que l'IEC les havia acceptat. És per això que tots els meus escrits personals vaig començar a canviar-los i els escrits oficials també. Amb l'ús te n'adones que no és tan gran el crim i que la que et resulta postissa ara és l'altra forma. El diari oficial continuava publicant els textos amb els reforçats, encara que a poc a poc arribaven els de la nostra conselleria amb demostratius simples i així els textos jurídics més formals incorporaven estes formes. Alguns tècnics s'estiraven els monyos quan algú els demanava que seguiren el camí que marcàvem des de política lingüística, i això que ho diu la llei d'ús i ensenyament. Però curiosament, quan intentaves dirigir, la llei diu que el Govern assumirà la direcció tècnica, tot són problemes per part dels uns i dels altres. Primen altres aspectes com la unitat de la llengua. Prima el fusteranisme mal entés. Les editorials valencianes sembla que volen vendre més llibres allà que ací. No estaria de més que forem més oberts i sensats en este tema. Ja sé que la situació política no ha afavorit massa. No obstant això, ha servit per a fer reflexionar sobre algunes veritats absolutes que en llengua no ho són mai. No ho són, per posar alguns exemples en anglés, en francés, en castellà i fins i tot, no ho són en català. Ni a Catalunya ni tampoc en el valencià.

sondatge i sondeig

Recentment he vist utilitzada la paraula 'sondatge' per a referir-se a les investigacions d'opinió sobre una qüestió determinada en mitjans de comunicació catalans. Tots els diccionaris consultats coincidixen en la definició "Acció de sondar".  I quan pensem en sondar, pensem en una sonda, en un sondatge gàstric, en un sondatge biliar, un sondatge vesical, dels mètodes de sondatge en l'esquí, del sondatge pas per pas, en un sondatge elèctric, en un sondatge geolèctric, en un sondatge magnètic, en un sondatge estratigràfic, però no en un 'sondatge electoral' o en un 'sondatge d'opinó'. Per als dos casos anteriors quasi sempre veurem utilitzada la paraula 'sondeig' que a més seria totalment intercambiable amb l'anterior 'sondatge' amb un matís més terminològic. Per què, doncs, s'usa sondatge en determinades ocasions? És veritat que la majoria dels exemples que podria aportar pertanyen a publicacions catalanes. Els valencians preferim l'ús de la paraula sondeig en ambdós casos, però tal vegada sondatge a alguns catalans els sone més pròpia i per això la usen per a diferenciar-se enncara més. El DNV ha marcat l'entrada 'sondatge' en el camp de la medicina i en l'entrada 'sondeig' remet a 'sondatge' amb la mateixa marca de medicina. El DIEC tamé acunya el terme en el camp de la medicina, però també considera que forma part del lèxic comú i en l'entrada 'sondeig' trobem la locució 'sondeig d'opinió'. El Diccionari de l'Alguerés només dóna entrada a 'sondatge', més similar a l'italià 'sondaggio' i que pronuncien [sundágia].

A la força va el moro a missa

Quan em va telefonar Paco Grau per a preguntar-me com podien dir en un capítol de l'Alqueria Blanca "a la fuerza ahorcan", vaig consultar amb uns quants companys i al final vam trobar una molt bona correspondència que a tots ens va agradar molt: "a la força va el moro a missa". I és que encara que faça tants anys que els últims moros foren expulsats, en el nostre valencià tenim ben vives un bon grapat de frases o refranys que recorden l'estada dels moros en les nostres terres, com a dominants i com a dominats. Molts pobles celebrem festes de moros i cristians i encara està per resoldre com van arribar ací els nostres avantpassats. Per què fem festes de moros i cristians? Una pregunta que encara no està resolta. Fent una certa paròdia, recentment algun partit també ha parlat, mig en broma, que tenen famílies internes, els cristians vells i els morets. Jo afegiria, els cristians vells, els morets i els almogàvers, però això és una altra història que ara no toca.

Tornem a les expressions que utilitzem encara, el meu amic Lluís sempre que es posa herbero en el timó diu: "bategem el xiquet perquè no es faça moro". És una expressió que segurament li ve de família i que recorda la por que tenien els nostres avantpassats que els seus fills no seguiren la fe catòlica. Ara de forma graciosa servix per a posar alcohol en qualsevol beguda, de fet el café pot estar tocat o batejat si li posem una xorradeta d'algun licor. Una altra de les que em crida l'atenció és quan diem "això és faena de moros", especialment quan ens referim a les faenes que necessiten de molta mà d'obra, faenes que són dures i dic jo, això serà perquè els senyors de les nostres ciutats, viles i pobles feien servir els moros que quedaven per a les faenes més dures i difícils? Una expressió que s'ha perdut prou és aquella de "pareixen moros en taverna", quan es referien a persones molt o massa alegres i desenfadades en una situació que no els corresponia i demanava més compostura. No s'ha perdut tant, però es perdrà també pel temps l'expressió "hi ha moros en la costa" quan s'estava parlant d'alguna cosa i hi havia pels voltants persones que no era convenient que ho escoltaren. Hui en dia l'hem substituït per "hi ha roba estesa" que també es perdrà. I quan volem fer-nos tots iguals diem: "o tots moros o tots cristians". Ací paguem tots igual o ací treballem tots igual.

Loqui facile, praestari difficile

Del dit al fet, hi ha un gran tret, no sembla mai tan fàcil arribar allà on vols. De vegades no paga la pena fer grans afirmacions ni buscar grans objectius. Uns objectius més concrets i més plausibles poden ser més accessibles que no un grans objectius que han de comptar amb moltes aliances que no són fàcils d'aconseguir en la nostra societat.
Als polítics els agrada omplir-se la boca de grans objectius europeus, a casa nostra portem ja molts anys avançant sense fer grans declaracions. Al contrari, hi ha qui s'ha entestat a dir el contrari del que feia i hi ha qui s'ha congraciat precisament amb estes actituds per a criticar tot el que feia l'altre.
En el meu cas, des de la meua reduïda parcel·la, he contribuït perquè tot això fóra possible. Però no ho he dit mai, mai he fet grans declaracions. Ara està per veure si les grans declaracions van seguides de bones intencions. Li hem pegat la volta a la tortilla. Ara tot va al revés, d'ací uns anys serà bo mirar què deien i què s'ha fet.

Vos desitge un bon dia

Acabe de veure una mala traducció al valencià de l'expresió castellana 'dar los buenos días'. En els supermercats de Consum han optat per utilitzar el missatge 'Da los buenos días...' i en la versió valenciana han fet el mateix quan haurien d'haver canviat el verb donar pel verb desitjar. Els valencians no donem els bons dies, ni el bon dia, simplement desitgem que tinga o que tinguen un bon dia les persones amb què ens trobem. Molts usos del verb 'dar' castellà no els podem traduir pel verb 'donar' valencià, hem de recórrer a altres verbs com 'fer' o en este cas a 'desitjar'.