Quin valencià?

En cada ruscà perdem un llançol. Això em dia m'agüela, tal com ho escric. Després vaig saber que la paraula era bugada, que ruscada no la coneixia quasi ningú. Jo sí! Ara està en el diccionari de l'AVL, però agüela, no, àvia i iaia, sí; però jo no els he dit mai ni avis ni iaios, sempre güelos, que ja no sé si he d'apostrofar o no, perquè diem m·agüelo i m·agüela. Clar podria ser 'ma güela', però seria 'mon güelo', com 'mon pare' i 'ma mare', 'mon tio' i 'ma tia. Però, clar toca recuperar paraules antigues, perquè les que diem ara estan malament. Ai, mare! Ací està el problema. 

Vos vaig a contar com ens vam inventar una paraula. Un café és un café i la gent prenia café, en el meu poble, als que no els sentava bé el café prenien timó. Però la societat avançava i copiava d'altres cultures i hi havia qui li posava llet al café. Aquell café tocat o tacat amb llet ens va arribar com 'un cortado', als que volíem parlar sempre en valencià se'ns va ocórrer la traducció de 'tallat'. Quan entrava en el bar del meu poble, amb els meus dèsset anys, i demanava un tallat, el cambrer s'assenyalava el braç i davant de tota la barra se'n burlava fent com si es fera un tall en el braç. Hui en dia, en el meu poble, tots demanen un tallat i quan ens trobem pel carrer ja no diem adiós, sinó adeu. Més difícil ho teníem per a canviar la paraula carajillo, que a més, té la seua gràcia. Vam començar amb un rebentat, un café tocat, però clar, havíem de beure alcohol amb el café. A mi no m'agradava. El temps s'ha carregat el carajillo, ara el fan més sofisticat i millor, has de demanar un cremaet o cremadet que té un millor prendre i més popularitat.

Deixem que els parlants creen, inventen i canvien les paraules. No els les imposem, si volen dir vacacions que ho diguen, que volen fer vacances, que les facen. Però encara podem anar més lluny. ¿Per què no podem dir els demés si tenim registres des del segle XIII? Hem de revisar més textos i ara que tenim el CIVAL consultar-lo més. Ens emportarem sorpreses com nunca o acerca de, paraules que no cal recuperar, però que les usaven els avantpassats valencians amb total normalitat i no eren castellanismes ni barbarismes.