La llei de senyes d'identitat

Una de les coses que més em preocupava si havia de continuar dirigint des de la Subdirecció General la política lingüística de la Generalitat era precisament haver d'aplicar una llei que havia sigut aprovada amb el vot solitari del grup Popular de les Corts en l'anterior legislatura. El PP es va equivocar en moltes coses, no van saber tallar bé la corrupció que anava rosegant la política d'alguns dels seus dirigents. Tampoc van saber fer bé les retallades. Però no només no ho van saber fer ells, veia com molts companys tècnics tampoc aplicaven una política no d'austeritat, sinó de racionalitat en el gasto públic. Tampoc la veig ara. L'Administració continua creixent sense criteri. Molts funcionaris han abandonat el motiu pel qual ho són, ho som. Som funcionaris perquè hem de servir a la societat. Som docents perquè hem d'ensenyar, hem d'educar, hem de fer una societat més justa i igualitària. Però, no, molts tècnics, molts docents, fan com els polítics, els interessen més els seus interessos particulars i ideològics que no els interessos particulars i globals dels ciutadans.

Sempre vaig procurar aplicar criteris racionals en tot allò que decidia sobre els gastos o les subvencions, però no sempre era fàcil. Moltes coses no eren necessàries, però les havíem de fer per llei o per norma.

Que deroguen la llei de senyes d'identitat tal com l'havia concebuda el grup Popular és una bona notícia, ara bé, que apliquen altres normes contràries a la pau lingüística que havíem aconseguit serà tornar a encendre una metxa innecessària. Es va equivocar el PP de la VIII legislatura intentant anar en contra de l'AVL que tan ens va costar crear, formar i posar en marxa. Encara hi ha molts valencians que no la coneixen, encara hi ha molts tècnics que la rebutgen, encara hi ha molts docents que la ignoren i a més, el PP es va encarregar de crear un problema absurd i innecessari. Una intromissió política que no calia. Que reflexionen de com els va anar. Per cert, encara anaven més lluny del que sembla. No obstant això, que ningú menyspree els enemics, ni els amics. Tant els uns com els altres ens poden sorprendre. Com m'ha passat a mi.