No jugueu amb els noms

A mi em diuen Vicent, vaig haver de repetir tres vegades, s’entossudien a dir-me Vicente, així amb una interdental com una casa que feria la meua orella valenciana i em repatejava el fetge. Però l'altre dia vaig assistir a una conversa, bo a una conversa no, a una discussió que no feia més que acalorar els dos conversadors. Ella s'enfadava perquè ell deia que estaven estudiant català. No digues això –insistia ella pujant el to de la conversa– nosaltres parlem valencià i estudiem valencià. Ell tornava, però si és la mateixa llengua. A mi em fa igual, com si són el sumsumcorda, la meua llengua és la valenciana i la meua comunitat la valenciana. Sí, ja sé que a tu t’agrada tot això de País Valencià, però a mi no –matisava ella mentres ell enrogia. Als uns els fot que li diguen Comunitat Valenciana i als altres els molesta que sempre vagen amb la bandera del País Valencià. Els de Sogorb volen que parlem de Segorbe, però els de Londres entenen que no pronunciem London perquè preferixen que no ferim les seues orelles britàniques. Imagineu-vos pronunciant Friesoythe si no sabem ni papa d’alemany. Però res és senzill, tot es complica. Si algú creu que té la veritat que s’ho faça mirar, no és gens fàcil. Alguns dels que jugaven amb els noms dels altres quan pronunciaven el seu nom a la castellana s’ofenien, no em dic Juan, deia un amic meu, sóc Joan i l’altre que no sabia pronunciar la palatal africada sonora, ni la fricativa sonora, ni res que se li pareguera ho intentava i per molt que ho feia no pasava de Yuan o Yoan. Així ens va, encara no ho hem aprés perquè ens sentim oprimits i alguns encara ens volen més oprimits, perquè oprimits poden reclamar llibertat, llibertat que després no saben aplicar ni amb els seus ni amb els altres. I així ens va. No juguem amb els noms. No fem broma, a ningú li agrada que li’l canvien. Qualsevol s’ofén, però pensa que tu també, i jo.