Oblidat

Tinc oblidat este blog perquè han passat poques coses o no les he considerades rellevants. La situació del nostre valencià està estancada, com fa anys, però en canvi sembla que als parlants ja no ens preocupa tant parlar en qualsevol lloc. En som més? Clar que sí. Podem viure en valencià? Millor que abans. Podem utilitzar-lo més naturalment? Efectivament. D'això ja se n'encarreguen alguns. Altres el que pretenen precisament és el contrari, però passem a analitzar estos tres supòsits.

La població valenciana ha augmentat considerablement en els últims anys, això vol dir que cada vegada hi ha més possibles parlants. Abans l'únic espai de transmissió de la llengua era la família, el cercle d'amistats, el veïnat o el treball. Ara les possibiltats s'incrementen, tenim l'escola, els instituts, les universitats, la formació que ens oferixen les institucions públiques, la televisió, la ràdio i Internet. Algú dirà, sí, però poc; i alguns direm, sí, però a poc a poc anem incorporant parlants que no han tingut, perquè els era impossible, contacte amb la llengua en l'àmbit familiar. I estos nous parlants o usuaris del valencià en fan ús sempre que poden, volen o ho necessiten.

Podem viure en valencià, però no exclusivament, com alguns pretendrien. Les relacions humanes són molt diverses i qualsevol persona pot triar els usos del valencià, tot i que de vegades haja d'utilitzar alguna altra llengua. I ací és on volem anar a parar. Viure exclusivament en una llengua no hauria de ser l'objectiu de cap ciutadà. Cal potenciar i difondre actituds que afavorisquen l'aprenentatge de moltes llengües, ens interessa que ells aprenguen valencià. D'esta manera podrem trobar cada dia més parlants i situacions en què parlar valencià. Això voldrà dir que nosaltres també haurem fet l'esforç de conéixer-ne altres.

Podem utilitzar-lo més naturalment, podem usar el valencià tal i com ens naix. Esta és una actitud que també cal promoure. Els lingüistes, els ensenyants, els escriptors, etc., hem de fer eixe canvi perquè el valencià tal i com ens ix siga vàlid, sense correccions absurdes que generen actituds negatives. Alguns fem esforços per a difondre un valencià pla, senzill, fàcil d'entendre i d'usar que provoque adeptes i usuaris que no tinguen  por de construir frases, d'usar paraules, de vegades inadequades o mal formades, però en definitiva fer eixir la llengua de dins per a comunicar el que volem dir. D'això es tracta.

el valencià

Quan celebrem els vint-i-cinc anys de l'aprovació de la Llei d'ús i ensenyament del valencià, observem com encara estan totalment radicalitzats els extrems i ací no avancem cap a una confluència que ajunte les forces i siga capaç de crear un moviment favorable unit perquè el nostre valencià siga acceptat per una majoria. Faig esta reflexió després d'haver assistit al simposi organitzat per l'AVL sobre el plurilingüisme a Europa. En realitat, només es va parlar de plurilingüisme i Europa el primer dia, el segon es va parlar d'una pluralitat de llengües i d'Espanya, i el tercer només d'una llengua, la valenciana, i de la Comunitat Valenciana. Però l'últim dia no es va parlar utilitzant els termes que acabe d'usar, si no de català i de país valencià. Cap ponent va intervindre des d'una posició legal utilitzant les dos denominacions que per llei corresponen a la llengua i al territori. Ningú va fer cap menció en cap moment del simposi de l'única denominació legal del territori. I sembla que això és el que ho ha de solucionar tot, fins i tot algú va afirmar que canviar el terme "ensenyament" per "ensenyança" en una llei era més que un pecat mortal i havíem d'enviar a galeres el corrector o assessor lingüístic que ho havia fet i va acusar de censura lingüística la institució. Ell que havia utilitzat constantment dos denominacions ilegals fent ús de la llibertat d'expressió que la institució li havia atorgat, la llibertat d'expressió i el poder de la ponència. Molts altres hauríem desitjat haver tingut l'oportunitat de dir què pensem dels drets lingüístics dels valencians, dels textos legals, de quina és la situació, de com creiem que s'ha d'avançar. De tots eixos altres a qui no ens han donat l'oportunitat, alguns assistíem callats a les intervencions dels qui tenen el poder de fer i fan el que ells creuen sense voler escoltar-nos.

Començaré per l'anàlisi de la situació i faré la meua reflexió personal. La situació del valencià després d'estos 25 anys és la que hem anat sembrant i la que s'imposa pels canvis socials. Fa 25 anys esta regió d'Espanya encara no ho era d'Europa. Probablement Catalunya ja sabia que volia ser una regió d'Europa, però els valencians encara no ho sabíem, només alguns pocs s'ho plantejaven. El somni d'alguns era deixar de ser regió d'Espanya i ser-ho de Catalunya. Ara ja sabem que volem ser una regió d'Europa, crec, i per tant d'Espanya. Fa 25 anys només uns pocs ens havíem alfabetitzat en valencià per a poder alfabetizar-ne molts més. Ho hem aconseguit, crec. Almenys les dades de les enquestes i dels censos ens permeten fer eixa lectura, però només hem alfabetitzat la població que ha nascut en els últims 35 anys. Per això caldria fer un estudi de coneixements i usos sobretot en estes edats, dels 16 als 35, a veure si realment això ha tingut els seus efectes i podem auspiciar un futur segur per al valencià. Quan les enquestes determinen que l'ús baixa, la baixada sempre és percentual i a això caldria afegir que el nombre global no decreix, el conjunt de la població valenciana de fa 25 anys o 10, s'ha vist incrementat per fortes onades de migracions internes i externes. És a dir, que no hem perdut parlants. La societat que coneixíem a finals del segle XX ha canviat radicalment amb la societat del segle XXI. Si fa 25 anys algú somiava amb la utopia d'una regió monolingüe en valencià, ja és hora que se n'oblide. La societat futura haurà de ser pluricultural i plurilingüe i haurem d'ensenyar els nostres ciutadans perquè ho siguen. No amb dos llengües, sinó amb tres o més. I ací ve el problema. Com quedarà el nostre valencià en eixa societat plurilingüe? Eixe és el problema real que crec que no es va analitzar amb la suficient profunditat en el simposi. Per a poder fer això cal una anàlisi seriosa de les dades sociolingüístiques, una anàlisi sense prejudicis previs ni hipòtesis idealitzadores. Una anàlisi real, i objectiva.

En segon lloc, vull reflexionar sobre la denominació. Després d'escoltar valencià/català, català/valencià, català només i només alguna vegada valencià per part de la majoria dels ponents, la meua reflexió és que cal seguir utilitzant moltes vegades més valencià. Per què? Perquè la nostra societat valenciana necessita identificar-se més encara amb la llengua i amb la denominació, que de moment és l'única que accepta. Les lleis són el millor exemple del que acabe de dir en una societat que es diu democràtica. Els mateixos ponents valencians apuntaven això que acabe de dir quan parlaven del descens de l'ús del valencià, però en canvi ells, allí, volien deixar ben clar que viuen en l'Olimp dels déus i que la resta de mortals no tenim dret a pujar-hi si no acceptem l'única denominació, "fonamental", va dir algú per al futur de la llengua. Doncs no, encara estic més convençut que l'única denominació que anima als novalencianoparlants a sumar-se a parlar valencià és esta, i l'única denominació que pot arribar a percentatges que superen el 50% de la població és la de valencià. Què passarà en el futur? No ho sabem, però si d'entrada ja posem una barrera perquè l'Olimp dels déus és només per als escollits, no demanem que la majoria, o més del 50%, aprenguen i utilitzen el valencià.

Tercera reflexió, el model. Alguna vegada hem dit que s'havien fet coses malament en este procés de recuperació del valencià. I probablement l'elecció del model estàndard de Barcelona havia sigut una d'elles. No ho dic jo, ho han dit altres, i a Catalunya també s'ha fet eixa reflexió i encara hi ha conflicte latent, tot i que els poders actuals l'amaguen. A la Comunitat Valenciana encara ens cal molta difusió del model pròpiament valencià perquè eixa majoria de gent, el 50% no ho oblidem, no el rebutge. Quantes vegades hem escoltat, en valencià sí, però el de la Generalitat, si no que es faça només en castellà. Un model de llengua on els valencianoparlants se senten còmodes, un model que els siga pròxim i que els motive per a continuar usant-lo, com a productors o emissors de missatges en valencià i com a receptors. No oblidem les dades de l'alfabetització, la majoria de la població de més de 40 anys no ha tingut accés a una alfabetització en valencià. Haurem d'esperar 25 anys més perquè esta barrera se situe en els 65 anys i serà aleshores quan moltes de les coses que ara dic ja no tindran sentit. Tindrem totes les edats influents en la societat capacitades per a poder usar el valencià. Ells decidiran si ho fan o no. En estos moments, la majoria dels qui tenen la capacitat de decisió no estan alfabetitzats en valencià.

En definitiva, i concloc esta reflexió, necessitem un valencià valencianitzat que valencianitze esta societat si volem que la nostra llengua tinga futur. Qualsevol altra opció serà anar en contra de les lleis i de la societat que les ha aprovades i les pot modificar.

Sobre la paraula suavo

Els orígens de la filà Terç de Suavos es remunten a finals del segle xix, 1867. En esta època, els nostres avantpassats més lletrats utilitzaven únicament el castellà per a llegir i escriure, i molts pocs eren els que llegien en valencià, a pesar de ser la llengua en què parlaven, donada l’escassa formació que rebien. El valencià quedava només per a l’ús oral i per a algunes composicions poètiques en forma de cançó. És evident que els fundadors de la nostra filà es van posar el nom de zuavos probablement per les notícies que arribaven de Roma d’un cos francobelga que havia aconseguit molta fama cap a l’any 1860 per la seua valentia i coratge en la batalla de Castelfidardo. El papa Pius IX volgué que este cos de soldats recordara els suavos d’Àfrica, molt admirats a Itàlia, i decidí anomenar-los zuavi pontifici. Un any després que els nostres avantpassats fundaren la filà, en 1868, s’incorpora a este cos l’infant de la casa reial Alfons de Borbó. Més tard, i ja en la segona guerra carlina, cap a 1873, hi hagué en el bàndol carlí un batalló que s’anomenà també zuavos; la vestimenta d’este batalló (bombatxo gris, polaines negres, jaqueta suava i boina blanca amb borla) recorda molt l’actual vestimenta de la nostra filà.

Esta breu introducció l’he considerada necessària per a poder entendre que la denominació de la nostra filà és des dels seus orígens en castellà i apareix en tots els escrits oficials com a zuavos. Les notícies que arribaven al poble a través de la premsa eren en castellà, ja que no hi havia premsa en valencià. Però, com pronunciaven la paraula? Amb una zeta castellana, amb una essa sonora com zero o amb una essa sorda inicial? Sembla prou evident que distingien dos pronunciacions, quan la pronunciaven en castellà devien utilitzar la zeta interdental, els que sabien parlar en castellà, i segurament una essa sorda quan la pronunciaven en valencià, encara que la corresponent seria una essa sonora. De fet, en l’any 1909, en la cançó que conservem en el llibre del tio Julián diu:

«Asi tens á la filá, asi tens als teus suavos, así tens una triá de homens templats, fins y bravos. Fem despresi de la vida, no tenim por á la mort, nostre ardor no coneix mida, tenim el cor dur y fort. De Castel-Fidardo á Roma y de Foliño a Espoleto si s’am vis en un apreto, huam pres riense y en broma. Per lo Papa Pio Nono nostra sanc ham derremat, per l’altar y per el Trono sense descans ham peleat.» (En vers en l’original).

La referència a la batalla de Castelfidardo demostra que la inspiració dels fundadors per a crear la filà es basà en les notícies que arribarien a través de la premsa. Hem vist com en 1909, 32 anys després, encara era recordada la batalla que havia donat fama a este cos de soldats i que el papa volgué fer seu per a defensar el Vaticà. Probablement es tracta d’una cançó que s’havia transmés de forma oral entre suavos.

Des d’un punt de vista estricte de la lingüística caldria adaptar la paraula suavo, suava a l’evolució que correspondria si haguera entrat a partir d’una altra llengua que no fóra el castellà, de fet, la forma que els lingüistes considerarien com a normal seria la pronunciació sonora de la essa inicial, representada per una zeta i l’acabament en –u de la forma masculina: zuau. Esta és la forma que trobarem en els diccionaris oficials i a l’ús. No obstant això, no sempre els diccionaris i les regles d’evolució de les llengües es complixen i per això hi ha diverses formes evolucionades d’una mateixa paraula en una mateixa llengua. Així ocorre amb paraules que tenen un mateix origen i el mateix significat: (servei, servici); o que han evolucionat cap a significats diferents: (múscul, muscle).

Als nostres avantpassats suavos sempre els hem escoltat pronunciar la paraula amb una esse sorda, tal com nosaltres la pronunciem ara. I sempre hem fet la terminació masculina –avo, mai –au. Esta segona terminació que podem trobar en alguns textos escrits en català i en els diccionaris obeïx a la tendència catalana d’eliminar paraules acabades amb –o àtona i adequar-la a la terminació d’altres formes que fan el masculí en –u i el femení en –va (jueu, jueva). En valencià, però, l’acabament de paraules en –o és més general: alardo, barco, boldo, cabeço, cego, enago(s), floronco, fofo, manco, manyaco, quico, saldo, trumfo, viudo.

Des que vaig començar a escriure textos en valencià he optat per la forma suavo, que és la que hem escoltat sempre en valencià als nostres majors. Si haguera optat per escriure la forma zuau molts suavos no s’hi haurien identificat i probablement hauria creat rebuig per desconeixement, i, quan escrivim, el que volem és que ens lligen. Si haguera optat per la forma zuavo, els lectors no sabrien si ho escrivia en castellà o en valencià, pocs sabrien que caldria pronunciar la zeta com la de zero o casa, és a dir, essa sonora.

Les denominacions oficials són aquelles que s’adopten de manera oficial, o siga, aquelles que són aprovades per l’organisme que té la facultat d’aprovar-les. En el nostre cas, una associació de caràcter privat pot adoptar el nom que vullga, estiga la paraula en un diccionari o no. Sobretot tenint en compte que, en el cas de suavos, es tracta d’una paraula procedent d’una altra llengua. El que és important és que la denominació adoptada siga sentida per la majoria com la més idònia, com a pròpia i que no cree rebuig.

Per tant, queda demostrat que la forma suavo és l’evolució bocairentina de la paraula zuavo i que servix per a denominar els membres masculins de la filà Terç de suavos. Un altre tema seria la paraula terç, terci o tercio. Les tres denominacions podrien considerar-se vàlides.

Bocairent, 29 d’octubre de 2006

El valencianisme

Torna a la càrrega la reflexió valencianista. Ara que ja està tot en mans de dos partits que tenen l'epicentre més enllà de la meseta. Hui he llegit un article molt interessant sobre el nacionalisme valencià i la nostra posició dins d'Espanya. Som l'única comunitat bilingüe que mira més a una gran nació espanyola que a una pròpiament valenciana. Les altres comunitats tenen més arrelat el sentiment nacionalista, és a dir, que la llengua no ho és tot. D'una altra banda, els valencians sembla que no ens molesta tant que la nostra llengua no estiga present en determinats llocs. Així hi ha poblacions com Alacant en què cada vegada és més difícil escoltar parlar amb normalitat el valencià, fins i tot no sembla que hi haja massa noves adhesions de parlants, només excepcions, com en tot. En canvi, a altres ciutats, inclosa la de València, sí que hi ha canvis interessants, però cada vegada ens veiem més arraconats per la quantitat de persones que vénen a visitar-nos o a quedar-s'hi.

Els amics del valencianisme estan eufòrics perquè han dit que sí a un enteniment cordial entre les dos sensibilitats, però això s'haurà de traduir en voluntat política, o siga econòmica. No podem continuar pensant que els diners ens han d'arribar de les arques de la Generalitat, ni la de dalt ni la de baix. Caldrà que hi haja mecenes o espònsors, el que siga, perquè este país comence a caminar. En quin mal moment se'ls ha ocorregut començar. A vore qui és el guapo que s'atrevix amb esta sensació de crisi de posar diners damunt la taula! I d'on? En estos anys passats no hem sigut capaços de crear una indústria vinculada a la llengua o a la cultura valenciana, una indústria que afavorisca la fidelitat de parlants i d'usuaris. Sense això en este segle XXI no tenim res a fer. Barak Obama, que pretén ser el president dels EUA, ha comprat mitja hora en les televisions americanes CBS i NBC per a la campanya electoral. Darrere d'ell hi ha un gran grup de suport econòmic per a fer això. Ja en parlarem després de les eleccions.

Mentrestant, nosaltres ací, sense tindre un suport important darrere per a crear les indústries valencianes de llengua i cultura, només sabem vendre sol i platja. Això és tan valencià com turc, grec o italià. El que passa és que nosaltres tenim més facilitat per a desfer-nos del que és nostre. No voldria veure nàixer més partits nacionalistes, voldria una indústria valenciana dedicada a la cultura i a la llengua, però clar, abans ens haurem de posar d'acord i deixar-nos de tonteries. Si ens entestem amb una llengua excesivament literària i sancionada pels barcelonins, malament. Si tornem a les guerretes de banderes, pitjor. El que cal és avançar i facilitar l'ús d'un valencià pla i fàcil perquè tots l'entenguen.

un nou període

Obrim un nou període de treball. La situació es presenta semblant a com estava abans de les vacacions. En Educació continua la guerra de l'Education for Citizenship. Mentrestant nosaltres seguirem avançant amb el valencià? Esta és la gran qüestió. Caminem cap a un multilingüisme, cada vegada volem que més i més persones coneguen altres llengües. Me'n faig càrrec i rep classes particulars de conversa en anglés i francés. Ai, com m'agradaria saber alemany! Necessite aprendre'l. Encara que siga per a entendre les òperes de Wagner i quan vaja a Alemanya no haver de parlar en anglés.

Vacances i Internet

O vacacions, tant fa, tot comença molt bé fins que les coses van canviant i ara no funciona una cosa, ara una altra, desconnectar va molt bé, però tant! Porte quatre dies de vacacions i m'he relaxat, però no tinc accés a Internet com normalment, algunes coses les necessites ja com si les hagueres tingudes sempre. Ens tenen enganxats com volen i el mal que és són útils. Per exemple, pots consultar el teu correu a tota hora o pots llegir allò que t'interessa de la premsa, també pots aprofitar per a mantindre el teu ordinador al dia, sense Internet no em puc descarregar programes que arreglen els problemes que tinc.
Aprofitarem per a fer coses de tota la vida com llegir una bona novel·la i escriure en paper alguns pensaments. Ara acabe d'aprofitar un moment de connexió per a traslladar este pensament.
Ai Internet i les vacances!

Nostàlgia

Moltes vegades tenim ganes de retornar al passat. Ja ho vaig escriure un altre dia, recorde quan passejàvem amunt i avall, saludàvem els altres jóvens, els majors i desitjàvem ser com ells. Véiem les parelles de nóvios, agarrades de la mà, xarrant i parant-se a xarrar amb altres parelles o grups. Pensàvem, així vull ser de major. Ara tot ha canviat, ja no es passeja, cada u va a la seua, amb el cotxe, quedem en un lloc determinat per a xarrar, per a prendre una cervesa o anem a altres llocs.
Crec que abans quasi tots eixien de casa i a la majoria els veies, ara no saps si estan a casa, en un altre lloc, en un altre poble, en una altra ciutat o fins i tot en un altre país. Les comunicacions són més ràpides i és possible anar a passar un cap de setmana a París, a Roma, a Madrid o a Barcelona. Fins i tot hi ha més afortunats, en el doble sentit, ja que disposen de millor fortuna econòmica, que poden anar a l'òpera a Londres, a Milà o a Nova York.
També és més fàcil passar el temps a casa amb moltes distraccions. Abans teníem la lectura, la televisió o la companyia. Ara podem estar connectats amb molta més gent per Internet, podem triar quina pel·lícula vore i, encara podem fer tot el que fèiem.