Sobre la paraula suavo

Els orígens de la filà Terç de Suavos es remunten a finals del segle xix, 1867. En esta època, els nostres avantpassats més lletrats utilitzaven únicament el castellà per a llegir i escriure, i molts pocs eren els que llegien en valencià, a pesar de ser la llengua en què parlaven, donada l’escassa formació que rebien. El valencià quedava només per a l’ús oral i per a algunes composicions poètiques en forma de cançó. És evident que els fundadors de la nostra filà es van posar el nom de zuavos probablement per les notícies que arribaven de Roma d’un cos francobelga que havia aconseguit molta fama cap a l’any 1860 per la seua valentia i coratge en la batalla de Castelfidardo. El papa Pius IX volgué que este cos de soldats recordara els suavos d’Àfrica, molt admirats a Itàlia, i decidí anomenar-los zuavi pontifici. Un any després que els nostres avantpassats fundaren la filà, en 1868, s’incorpora a este cos l’infant de la casa reial Alfons de Borbó. Més tard, i ja en la segona guerra carlina, cap a 1873, hi hagué en el bàndol carlí un batalló que s’anomenà també zuavos; la vestimenta d’este batalló (bombatxo gris, polaines negres, jaqueta suava i boina blanca amb borla) recorda molt l’actual vestimenta de la nostra filà.

Esta breu introducció l’he considerada necessària per a poder entendre que la denominació de la nostra filà és des dels seus orígens en castellà i apareix en tots els escrits oficials com a zuavos. Les notícies que arribaven al poble a través de la premsa eren en castellà, ja que no hi havia premsa en valencià. Però, com pronunciaven la paraula? Amb una zeta castellana, amb una essa sonora com zero o amb una essa sorda inicial? Sembla prou evident que distingien dos pronunciacions, quan la pronunciaven en castellà devien utilitzar la zeta interdental, els que sabien parlar en castellà, i segurament una essa sorda quan la pronunciaven en valencià, encara que la corresponent seria una essa sonora. De fet, en l’any 1909, en la cançó que conservem en el llibre del tio Julián diu:

«Asi tens á la filá, asi tens als teus suavos, así tens una triá de homens templats, fins y bravos. Fem despresi de la vida, no tenim por á la mort, nostre ardor no coneix mida, tenim el cor dur y fort. De Castel-Fidardo á Roma y de Foliño a Espoleto si s’am vis en un apreto, huam pres riense y en broma. Per lo Papa Pio Nono nostra sanc ham derremat, per l’altar y per el Trono sense descans ham peleat.» (En vers en l’original).

La referència a la batalla de Castelfidardo demostra que la inspiració dels fundadors per a crear la filà es basà en les notícies que arribarien a través de la premsa. Hem vist com en 1909, 32 anys després, encara era recordada la batalla que havia donat fama a este cos de soldats i que el papa volgué fer seu per a defensar el Vaticà. Probablement es tracta d’una cançó que s’havia transmés de forma oral entre suavos.

Des d’un punt de vista estricte de la lingüística caldria adaptar la paraula suavo, suava a l’evolució que correspondria si haguera entrat a partir d’una altra llengua que no fóra el castellà, de fet, la forma que els lingüistes considerarien com a normal seria la pronunciació sonora de la essa inicial, representada per una zeta i l’acabament en –u de la forma masculina: zuau. Esta és la forma que trobarem en els diccionaris oficials i a l’ús. No obstant això, no sempre els diccionaris i les regles d’evolució de les llengües es complixen i per això hi ha diverses formes evolucionades d’una mateixa paraula en una mateixa llengua. Així ocorre amb paraules que tenen un mateix origen i el mateix significat: (servei, servici); o que han evolucionat cap a significats diferents: (múscul, muscle).

Als nostres avantpassats suavos sempre els hem escoltat pronunciar la paraula amb una esse sorda, tal com nosaltres la pronunciem ara. I sempre hem fet la terminació masculina –avo, mai –au. Esta segona terminació que podem trobar en alguns textos escrits en català i en els diccionaris obeïx a la tendència catalana d’eliminar paraules acabades amb –o àtona i adequar-la a la terminació d’altres formes que fan el masculí en –u i el femení en –va (jueu, jueva). En valencià, però, l’acabament de paraules en –o és més general: alardo, barco, boldo, cabeço, cego, enago(s), floronco, fofo, manco, manyaco, quico, saldo, trumfo, viudo.

Des que vaig començar a escriure textos en valencià he optat per la forma suavo, que és la que hem escoltat sempre en valencià als nostres majors. Si haguera optat per escriure la forma zuau molts suavos no s’hi haurien identificat i probablement hauria creat rebuig per desconeixement, i, quan escrivim, el que volem és que ens lligen. Si haguera optat per la forma zuavo, els lectors no sabrien si ho escrivia en castellà o en valencià, pocs sabrien que caldria pronunciar la zeta com la de zero o casa, és a dir, essa sonora.

Les denominacions oficials són aquelles que s’adopten de manera oficial, o siga, aquelles que són aprovades per l’organisme que té la facultat d’aprovar-les. En el nostre cas, una associació de caràcter privat pot adoptar el nom que vullga, estiga la paraula en un diccionari o no. Sobretot tenint en compte que, en el cas de suavos, es tracta d’una paraula procedent d’una altra llengua. El que és important és que la denominació adoptada siga sentida per la majoria com la més idònia, com a pròpia i que no cree rebuig.

Per tant, queda demostrat que la forma suavo és l’evolució bocairentina de la paraula zuavo i que servix per a denominar els membres masculins de la filà Terç de suavos. Un altre tema seria la paraula terç, terci o tercio. Les tres denominacions podrien considerar-se vàlides.

Bocairent, 29 d’octubre de 2006