9/11/08

el valencià

Quan celebrem els vint-i-cinc anys de l'aprovació de la Llei d'ús i ensenyament del valencià, observem com encara estan totalment radicalitzats els extrems i ací no avancem cap a una confluència que ajunte les forces i siga capaç de crear un moviment favorable unit perquè el nostre valencià siga acceptat per una majoria. Faig esta reflexió després d'haver assistit al simposi organitzat per l'AVL sobre el plurilingüisme a Europa. En realitat, només es va parlar de plurilingüisme i Europa el primer dia, el segon es va parlar d'una pluralitat de llengües i d'Espanya, i el tercer només d'una llengua, la valenciana, i de la Comunitat Valenciana. Però l'últim dia no es va parlar utilitzant els termes que acabe d'usar, si no de català i de país valencià. Cap ponent va intervindre des d'una posició legal utilitzant les dos denominacions que per llei corresponen a la llengua i al territori. Ningú va fer cap menció en cap moment del simposi de l'única denominació legal del territori. I sembla que això és el que ho ha de solucionar tot, fins i tot algú va afirmar que canviar el terme "ensenyament" per "ensenyança" en una llei era més que un pecat mortal i havíem d'enviar a galeres el corrector o assessor lingüístic que ho havia fet i va acusar de censura lingüística la institució. Ell que havia utilitzat constantment dos denominacions ilegals fent ús de la llibertat d'expressió que la institució li havia atorgat, la llibertat d'expressió i el poder de la ponència. Molts altres hauríem desitjat haver tingut l'oportunitat de dir què pensem dels drets lingüístics dels valencians, dels textos legals, de quina és la situació, de com creiem que s'ha d'avançar. De tots eixos altres a qui no ens han donat l'oportunitat, alguns assistíem callats a les intervencions dels qui tenen el poder de fer i fan el que ells creuen sense voler escoltar-nos.
Començaré per l'anàlisi de la situació i faré la meua reflexió personal. La situació del valencià després d'estos 25 anys és la que hem anat sembrant i la que s'imposa pels canvis socials. Fa 25 anys esta regió d'Espanya encara no ho era d'Europa. Probablement Catalunya ja sabia que volia ser una regió d'Europa, però els valencians encara no ho sabíem, només alguns pocs s'ho plantejaven. El somni d'alguns era deixar de ser regió d'Espanya i ser-ho de Catalunya. Ara ja sabem que volem ser una regió d'Europa, crec, i per tant d'Espanya. Fa 25 anys només uns pocs ens havíem alfabetitzat en valencià per a poder alfabetizar-ne molts més. Ho hem aconseguit, crec. Almenys les dades de les enquestes i dels censos ens permeten fer eixa lectura, però només hem alfabetitzat la població que ha nascut en els últims 35 anys. Per això caldria fer un estudi de coneixements i usos sobretot en estes edats, dels 16 als 35, a veure si realment això ha tingut els seus efectes i podem auspiciar un futur segur per al valencià. Quan les enquestes determinen que l'ús baixa, la baixada sempre és percentual i a això caldria afegir que el nombre global no decreix, el conjunt de la població valenciana de fa 25 anys o 10, s'ha vist incrementat per fortes onades de migracions internes i externes. És a dir, que no hem perdut parlants. La societat que coneixíem a finals del segle XX ha canviat radicalment amb la societat del segle XXI. Si fa 25 anys algú somiava amb la utopia d'una regió monolingüe en valencià, ja és hora que se n'oblide. La societat futura haurà de ser pluricultural i plurilingüe i haurem d'ensenyar els nostres ciutadans perquè ho siguen. No amb dos llengües, sinó amb tres o més. I ací ve el problema. Com quedarà el nostre valencià en eixa societat plurilingüe? Eixe és el problema real que crec que no es va analitzar amb la suficient profunditat en el simposi. Per a poder fer això cal una anàlisi seriosa de les dades sociolingüístiques, una anàlisi sense prejudicis previs ni hipòtesis idealitzadores. Una anàlisi real, i objectiva.
En segon lloc, vull reflexionar sobre la denominació. Després d'escoltar valencià/català, català/valencià, català només i només alguna vegada valencià per part de la majoria dels ponents, la meua reflexió és que cal seguir utilitzant moltes vegades més valencià. Per què? Perquè la nostra societat valenciana necessita identificar-se més encara amb la llengua i amb la denominació, que de moment és l'única que accepta. Les lleis són el millor exemple del que acabe de dir en una societat que es diu democràtica. Els mateixos ponents valencians apuntaven això que acabe de dir quan parlaven del descens de l'ús del valencià, però en canvi ells, allí, volien deixar ben clar que viuen en l'Olimp dels déus i que la resta de mortals no tenim dret a pujar-hi si no acceptem l'única denominació, "fonamental", va dir algú per al futur de la llengua. Doncs no, encara estic més convençut que l'única denominació que anima als novalencianoparlants a sumar-se a parlar valencià és esta, i l'única denominació que pot arribar a percentatges que superen el 50% de la població és la de valencià. Què passarà en el futur? No ho sabem, però si d'entrada ja posem una barrera perquè l'Olimp dels déus és només per als escollits, no demanem que la majoria, o més del 50%, aprenguen i utilitzen el valencià.
Tercera reflexió, el model. Alguna vegada hem dit que s'havien fet coses malament en este procés de recuperació del valencià. I probablement l'elecció del model estàndard de Barcelona havia sigut una d'elles. No ho dic jo, ho han dit altres, i a Catalunya també s'ha fet eixa reflexió i encara hi ha conflicte latent, tot i que els poders actuals l'amaguen. A la Comunitat Valenciana encara ens cal molta difusió del model pròpiament valencià perquè eixa majoria de gent, el 50% no ho oblidem, no el rebutge. Quantes vegades hem escoltat, en valencià sí, però el de la Generalitat, si no que es faça només en castellà. Un model de llengua on els valencianoparlants se senten còmodes, un model que els siga pròxim i que els motive per a continuar usant-lo, com a productors o emissors de missatges en valencià i com a receptors. No oblidem les dades de l'alfabetització, la majoria de la població de més de 40 anys no ha tingut accés a una alfabetització en valencià. Haurem d'esperar 25 anys més perquè esta barrera se situe en els 65 anys i serà aleshores quan moltes de les coses que ara dic ja no tindran sentit. Tindrem totes les edats influents en la societat capacitades per a poder usar el valencià. Ells decidiran si ho fan o no. En estos moments, la majoria dels qui tenen la capacitat de decisió no estan alfabetitzats en valencià.
En definitiva, i concloc esta reflexió, necessitem un valencià valencianitzat que valencianitze esta societat si volem que la nostra llengua tinga futur. Qualsevol altra opció serà anar en contra de les lleis i de la societat que les ha aprovades i les pot modificar.