Sobre la situació del valencià a partir de la notícia publicada en
premsa d’un estudi d’un treball de final de grau d’una alumna de Física de la
Universitat de València
L’any 2012, el professor Johannes Kabatek publicava
l’article “Modelos matemáticos e sustitución lingüística” en la revista Estudos
de Lingüística Galega, vol. 4, julio, 2012, p. 27-42. En este article el
professor Kabatek qüestionava determinats estudis basats en els treballs
d’Abrams i Strogatz, així com el de Mira i Paredes, per problemes de
simplificació, de dades o d’errors argumentatius. En el mateix estudi proposa
una espiral heurística entre estos mètodes i els dels sociolingüistes per a
arribar a models més adequats i a una millor comparació dels mecanismes que
actuen en el contacte lingüístic.
El model dels matemàtics Abrams/Strogatz de 2003 presenta
una fórmula molt simple per a analitzar 42 situacions diferents de contacte de
llengües en diversos països. Tenint en compte que dos llengües entren en
competició calculen el model i les probabilitats que els parlants d’una llengua
canvien per una altra de més prestigi. S’analitzen llengües com el quítxua del
Perú. Segons este model no existix el bilingüisme harmònic, encara que assumix
que pot haver-hi excepcions com la
del Quebec.
L’any 2005, dos físics de la Universitat de Santiago, Jorge Mira i Ángel Paredes,
presentaren una aplicació del model d’Abrams i Strogatz amb matisos per al cas
del castellà i el gallec a Galícia. Els autors observaren un creixement continu
de persones bilingües que acompanyava al declivi del gallec, segons ells.
A més dels dos models anteriors, el professor Kabatek
analitza dos altres models posteriors més sofisticats i que tenen en compte
altres factors com són el model de Minett/Wang de 2007, dos investigadors
xinesos de la Universitat de Hong Kong. El seus treballs molt més teòrics que
els anteriors integren el factor dels bilingües i l’estructura social.
L’any 2010, el laboratori de Física Estadística de la
Universitat de les Illes va posar en marxa un altre model, el model que
coneixem com el model de Castelló, de la tesi doctoral de Xavi Castelló.
El model de Castelló i altres autors partix de tres grups
de parlants com el de Minett i Wang, parlants de la llengua A, parlants
monolingües de la llengua B i parlants bilingües de les llengües A i B. Els
parlants interactuen en una xarxa social amb múltiples connexions. A diferència
dels models anteriors, Castelló i altres tenen en compte diferents tipus
d’estructures socials i de possibilitats d’interacció entre els agents.
Castelló i altres, a més del factor prestigi que apareixia en els altres
estudis, tenen en compte el prestigi encobert que ha caracteritzat algunes
llengües o dialectes de l’alemany o de l’italià, o del mateix gallec, per
exemple. Per a tractar l’aparent contradicció entre prestigi i manteniment, els
autors inclouen un paràmetre nou, el de lleialtat lingüística o volatilitat (volatility), és a dir la disponibilitat
dels parlants de canviar de llengua.
Ens trobem, per tant, tal com apunta el professor Kabatek
amb noves metodologies quantitatives per a la lingüística actual que poden ser
molt útils per a resoldre problemes nous si les sabem utilitzar.
D’altra banda, en la Conselleria d’Educació, Cultura i
Esport disposem de suficients dades per a conéixer la realitat de l’ús i del
coneixement del valencià. Així s’han fet estudis sobre el Padró municipal de
1986, dels censos de 1991 i del 2001,
a més de la sèrie d’enquestes dirigides pel sociòleg Rafael Lluís Ninyoles
els anys 1985, 1989, 1992, 1995, 2005 i 2010.
El mateix Rafael Lluís Ninyoles
en l’article publicat en el Llibre Blanc
de l’Ús del Valencià – II, de l’AVL, p. 19-31, ja indica que l’any 1983 va
començar un decenni de forta empenta per al valencià, un període on es nota un
increment constant en la competència de la població que ell considerava
formidable, avanços que no són subscrits quasi per ningú, al contrari, alguns
mitjans de comunicació i algunes publicacions acadèmiques, paradoxalment, estan
més entestades a demostrar un procés de castellanització o de substitució
lingüística, que a parlar dels avanços en la normalització o les línies de
recuperació. Alguns dels mateixos autors dels escrits, anys anteriors,
subscrivien un procés d’extinció per al valencià.
No podrem entendre què passava amb el valencià en aquella
època si no ens ubiquem en un període, 1975-1985, en què s’havia entrat en una
crisi que després dels ajustos produïts en determinats sectors productius i
repercussions socials obrien un nou període, 1986-1993, amb l’ingrés en la
Comunitat Europea, de recuperació econòmica, liberalització i obertura a l’exterior.
Sense menysprear els estudis sociolingüístics sobre la transmissió
familiar de la llengua, per al valencià s’obria tota una nova etapa als nous espais
de vida pública, institucions educatives, polítiques, organitzacions socials,
associacions i mitjans de comunicació i informació. Etapa que, d’altra banda,
culminarà en els anys 1990 amb una apatia general i desconfiança social que
deteriorarà el teixit associatiu, com demostra Ninyoles en el seu estudi Sociologia de la ciutat de Valencià, Germania,
Alzira, 1999. Entre 1998 i 1993 la pertinença a associacions cau d’un 22,4% el
1985 al 6,6% en el 1993.
Cap als anys 1990 s’observen els primers senyals que el
procés d’extensió del valencià ha arribat a un punt d’inflexió, el procés de mundialització
econòmica comença a ser un fet en estos anys i l’enquesta d’ús general de 1992
ja revela un estancament en la competència i en l’ús del valencià.
Cap a la mitat de la dècada dels 1990 la immigració
arriba a constituir, per primera vegada, el component principal del creixement
demogràfic de la Comunitat Valenciana. L’envelliment de la població autòctona i
l’escassa natalitat marquen la dinàmica de la població. Les onades migratòries
dels anys 1960 eren procedents de comunitats autònomes o regions pròximes, les
dels anys 1990 són de països situats fora de la Unió Europea, bàsicament. Així
i tot, una anàlisi exhaustiva de les dades de què disposem permet afirmar que
entre 1986-1991-2005 es produïxen increments en l’extensió i ús del coneixement
del valencià en zones castellanoparlants, i en els nuclis urbans més importants
(Elx, Castelló i València) i molt més remarcable a la ciutat d’Alacant. D’altra
banda, en comarques tradicionalment valencianoparlants s’observa un lleuger
retrocés que podem atribuir a la tendència a la integració de la immigració.
Una altra dada interessant a constatar és que el
col·lectiu més jove amb estudis universitaris no ha parat de créixer, i és este
col·lectiu, precisament, el que presenta una tendència sempre positiva cap a
l’ús i el coneixement del valencià.
Des de l’any de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament
del Valencià, 1983, podem distingir tres períodes pel que fa a l’ús del
valencià: un primer període fins a l’any 1992 que podríem anomenar de
recuperació lingüística. Des de l’any 1993 fins al 2005 hi ha un llarg període
en el qual intervenen molts factors econòmics i socials que presenten una
evolució negativa en la comprensió i en la capacitat de parla, però molt
ascendent en l’escrita.
El tercer període, el més recent, va des del 2005 fins al
2010. És un període que s’inicia molt abans, cap al 2001, però les dades més
constatables es fan evidents l’any 2005. És el període que podíem anomenar
d’estancament en el procés de recuperació, ja que alguns índexs mostren xifres
negatives si tenim en compte el conjunt de la població de la Comunitat. Ara bé,
si desagreguem les dades i ens fixem només en els nascuts en poblacions valencianoparlants,
observem com el coneixement del valencià s’incrementa en 3 punts (de 72,2% al
75,3%), que en la capacitat d’entendre també té un increment d’1,7 punts. En
canvi, la capacitat d’escriure i de llegir es mantenen estancades amb una lleugera
reducció de 0,1 punts pel que fa a la lectura.
Respecte als usos lingüístics dels nascuts a la Comunitat
Valenciana en poblacions valencianoparlants, podem constatar dinàmiques ben
diferenciades: en l’àmbit familiar es manté en el 50%, en les grans superfícies
comercials el decrement és de -0,2 punts, el més notable és el de l’ús amb els
amics, que baixa -3,3 punts (de 45,7% a 42,4%). En canvi, en les botigues
tradicionals i amb desconeguts hi ha increments importants: 4,5 punts el primer
i 8,4 punts el segon (de 40,6% a 45,2% en el cas de les botigues, i de 27,4% a
35;7% en el dels desconeguts).
Com a conclusió, podem afirmar que tot i que les dades
globals de la comparació dels resultats de les enquestes de 2005 i 2010 mostren
un lleuger decrement global, este decrement no es deu a un abandó lingüístic.
Els grans canvis d’este període de cinc anys tenen més a veure amb la
transformació demogràfica de la societat que amb l’abandó de la comunitat de
valencianoparlants. Per un costat s’havia incrementat constantment des de les
primeries del segle XXI la població d’origen de fora d’Espanya. I d’una altra
banda, entre els valencians, s’havia vist incrementada la població amb un dels
progenitors també d’origen fora de la Comunitat que no tenien el valencià com a
llengua inicial. Així, podem concloure que entre els anys 2005 i 2010, la
població filla d’autòctons ha mantingut i fins i tot ha augmentat, el
coneixement i ús del valencià.
Entrades
