Orgull valencià

Els valencians hem d'estar orgullosos de ser valencians. Ho estem? No massa, almenys això em sembla. Però, per què no ho estem? Ací rau la qüestió. Quins són els motius que no ens fan sentir orgullosos de nosaltres mateixos. Vos diré una cosa, em fa la impressió que no ho estem perquè entre nosaltres mateixos no som capaços de deixar-nos de falses enveges i de falses virtuts. Vivim en una societat canviant dia a dia. I què vol dir valencià? Per a uns que som com els catalans i no som quasi ni cosins germans, o almenys no ens parlem la majoria. Uns altres perquè som lo valencià que causa estupor entre els altres, perquè valencià vol dir espanyol i espanyol vol dir per a uns altres parlar castellà. No ho tenim fàcil perquè no som capaços ni els uns ni els altres de deixar-nos de creuar mirades d'enveja, d'odi de germans. A vegades ens pensem que són els altres els que ens ho arreglaran. Jo no puc estar orgullós de ser valencià si els altres no ho estan de mi, com ells no ho estaran si jo no ho estic d'ells.
Ens hem de sentir orgullosos o tenim que sentir-nos orgullosos.
Ho estem, germans?

La bandera del valencià

El valencià no té banderes. El valencià té paraules, frases, refranys, dites, locucions, tecnicismes, fraseologia, morfemes, fonemes, sons, verbs, substantitus, adjectius, adverbis, preposicions, paraules crossa, paraules comodí o jòquers, proverbs i moltes més coses. El valencià té literatura, poetes, novel·listes, contistes, assagistes, periodistes, científics, tècnics, lingüistes, parlants i moltes persones diferents més. El valencià té dialectalismes, arcaismes, variants formals, variants diastràtiques, variants diacròniques, variants geogràfiques o diatòpiques i moltes altres més. El valencià té història, evolució, present, passat i futur.
Però el valencià no té banderes, no té senyeres, no té estelades, no té coronades, no té símbols, no és de dretes, ni d'esquerres, no és ni de rojos ni de fatxes, ni ho és de catalanistes ni de blaveros, no té ni rats ni estels ni símbols que dividisquen.
El valencià és el que parlem els valencians cada dia, és el que escrivim en els nostres missatges, en els nostres blogs i en els mòbils. El valencià és la llengua que ens han transmés els nostres pares, els nostres mestres, els nostres amics o amigues, els veïns o les veïnes, els companys del treball, els nostres botiguers...

Situació del valencià

Sobre la situació del valencià a partir de la notícia publicada en premsa d’un estudi d’un treball de final de grau d’una alumna de Física de la Universitat de València

L’any 2012, el professor Johannes Kabatek publicava l’article “Modelos matemáticos e sustitución lingüística” en la revista Estudos de Lingüística Galega, vol. 4, julio, 2012, p. 27-42. En este article el professor Kabatek qüestionava determinats estudis basats en els treballs d’Abrams i Strogatz, així com el de Mira i Paredes, per problemes de simplificació, de dades o d’errors argumentatius. En el mateix estudi proposa una espiral heurística entre estos mètodes i els dels sociolingüistes per a arribar a models més adequats i a una millor comparació dels mecanismes que actuen en el contacte lingüístic.

El model dels matemàtics Abrams/Strogatz de 2003 presenta una fórmula molt simple per a analitzar 42 situacions diferents de contacte de llengües en diversos països. Tenint en compte que dos llengües entren en competició calculen el model i les probabilitats que els parlants d’una llengua canvien per una altra de més prestigi. S’analitzen llengües com el quítxua del Perú. Segons este model no existix el bilingüisme harmònic, encara que assumix que pot haver-hi excepcions com la del Quebec.

L’any 2005, dos físics de la Universitat de Santiago, Jorge Mira i Ángel Paredes, presentaren una aplicació del model d’Abrams i Strogatz amb matisos per al cas del castellà i el gallec a Galícia. Els autors observaren un creixement continu de persones bilingües que acompanyava al declivi del gallec, segons ells.

A més dels dos models anteriors, el professor Kabatek analitza dos altres models posteriors més sofisticats i que tenen en compte altres factors com són el model de Minett/Wang de 2007, dos investigadors xinesos de la Universitat de Hong Kong. El seus treballs molt més teòrics que els anteriors integren el factor dels bilingües i l’estructura social.

L’any 2010, el laboratori de Física Estadística de la Universitat de les Illes va posar en marxa un altre model, el model que coneixem com el model de Castelló, de la tesi doctoral de Xavi Castelló.

El model de Castelló i altres autors partix de tres grups de parlants com el de Minett i Wang, parlants de la llengua A, parlants monolingües de la llengua B i parlants bilingües de les llengües A i B. Els parlants interactuen en una xarxa social amb múltiples connexions. A diferència dels models anteriors, Castelló i altres tenen en compte diferents tipus d’estructures socials i de possibilitats d’interacció entre els agents. Castelló i altres, a més del factor prestigi que apareixia en els altres estudis, tenen en compte el prestigi encobert que ha caracteritzat algunes llengües o dialectes de l’alemany o de l’italià, o del mateix gallec, per exemple. Per a tractar l’aparent contradicció entre prestigi i manteniment, els autors inclouen un paràmetre nou, el de lleialtat lingüística o volatilitat (volatility), és a dir la disponibilitat dels parlants de canviar de llengua.

Ens trobem, per tant, tal com apunta el professor Kabatek amb noves metodologies quantitatives per a la lingüística actual que poden ser molt útils per a resoldre problemes nous si les sabem utilitzar.

D’altra banda, en la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport disposem de suficients dades per a conéixer la realitat de l’ús i del coneixement del valencià. Així s’han fet estudis sobre el Padró municipal de 1986, dels censos de 1991 i del 2001, a més de la sèrie d’enquestes dirigides pel sociòleg Rafael Lluís Ninyoles els anys 1985, 1989, 1992, 1995, 2005 i 2010.

El mateix Rafael Lluís Ninyoles en l’article publicat en el Llibre Blanc de l’Ús del Valencià – II, de l’AVL, p. 19-31, ja indica que l’any 1983 va començar un decenni de forta empenta per al valencià, un període on es nota un increment constant en la competència de la població que ell considerava formidable, avanços que no són subscrits quasi per ningú, al contrari, alguns mitjans de comunicació i algunes publicacions acadèmiques, paradoxalment, estan més entestades a demostrar un procés de castellanització o de substitució lingüística, que a parlar dels avanços en la normalització o les línies de recuperació. Alguns dels mateixos autors dels escrits, anys anteriors, subscrivien un procés d’extinció per al valencià.

No podrem entendre què passava amb el valencià en aquella època si no ens ubiquem en un període, 1975-1985, en què s’havia entrat en una crisi que després dels ajustos produïts en determinats sectors productius i repercussions socials obrien un nou període, 1986-1993, amb l’ingrés en la Comunitat Europea, de recuperació econòmica, liberalització i obertura a l’exterior.

Sense menysprear els estudis sociolingüístics sobre la transmissió familiar de la llengua, per al valencià s’obria tota una nova etapa als nous espais de vida pública, institucions educatives, polítiques, organitzacions socials, associacions i mitjans de comunicació i informació. Etapa que, d’altra banda, culminarà en els anys 1990 amb una apatia general i desconfiança social que deteriorarà el teixit associatiu, com demostra Ninyoles en el seu estudi Sociologia de la ciutat de Valencià, Germania, Alzira, 1999. Entre 1998 i 1993 la pertinença a associacions cau d’un 22,4% el 1985 al 6,6% en el 1993.

Cap als anys 1990 s’observen els primers senyals que el procés d’extensió del valencià ha arribat a un punt d’inflexió, el procés de mundialització econòmica comença a ser un fet en estos anys i l’enquesta d’ús general de 1992 ja revela un estancament en la competència i en l’ús del valencià.

Cap a la mitat de la dècada dels 1990 la immigració arriba a constituir, per primera vegada, el component principal del creixement demogràfic de la Comunitat Valenciana. L’envelliment de la població autòctona i l’escassa natalitat marquen la dinàmica de la població. Les onades migratòries dels anys 1960 eren procedents de comunitats autònomes o regions pròximes, les dels anys 1990 són de països situats fora de la Unió Europea, bàsicament. Així i tot, una anàlisi exhaustiva de les dades de què disposem permet afirmar que entre 1986-1991-2005 es produïxen increments en l’extensió i ús del coneixement del valencià en zones castellanoparlants, i en els nuclis urbans més importants (Elx, Castelló i València) i molt més remarcable a la ciutat d’Alacant. D’altra banda, en comarques tradicionalment valencianoparlants s’observa un lleuger retrocés que podem atribuir a la tendència a la integració de la immigració.

Una altra dada interessant a constatar és que el col·lectiu més jove amb estudis universitaris no ha parat de créixer, i és este col·lectiu, precisament, el que presenta una tendència sempre positiva cap a l’ús i el coneixement del valencià.

Des de l’any de l’aprovació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià, 1983, podem distingir tres períodes pel que fa a l’ús del valencià: un primer període fins a l’any 1992 que podríem anomenar de recuperació lingüística. Des de l’any 1993 fins al 2005 hi ha un llarg període en el qual intervenen molts factors econòmics i socials que presenten una evolució negativa en la comprensió i en la capacitat de parla, però molt ascendent en l’escrita.

El tercer període, el més recent, va des del 2005 fins al 2010. És un període que s’inicia molt abans, cap al 2001, però les dades més constatables es fan evidents l’any 2005. És el període que podíem anomenar d’estancament en el procés de recuperació, ja que alguns índexs mostren xifres negatives si tenim en compte el conjunt de la població de la Comunitat. Ara bé, si desagreguem les dades i ens fixem només en els nascuts en poblacions valencianoparlants, observem com el coneixement del valencià s’incrementa en 3 punts (de 72,2% al 75,3%), que en la capacitat d’entendre també té un increment d’1,7 punts. En canvi, la capacitat d’escriure i de llegir es mantenen estancades amb una lleugera reducció de 0,1 punts pel que fa a la lectura.

Respecte als usos lingüístics dels nascuts a la Comunitat Valenciana en poblacions valencianoparlants, podem constatar dinàmiques ben diferenciades: en l’àmbit familiar es manté en el 50%, en les grans superfícies comercials el decrement és de -0,2 punts, el més notable és el de l’ús amb els amics, que baixa -3,3 punts (de 45,7% a 42,4%). En canvi, en les botigues tradicionals i amb desconeguts hi ha increments importants: 4,5 punts el primer i 8,4 punts el segon (de 40,6% a 45,2% en el cas de les botigues, i de 27,4% a 35;7% en el dels desconeguts).

Com a conclusió, podem afirmar que tot i que les dades globals de la comparació dels resultats de les enquestes de 2005 i 2010 mostren un lleuger decrement global, este decrement no es deu a un abandó lingüístic. Els grans canvis d’este període de cinc anys tenen més a veure amb la transformació demogràfica de la societat que amb l’abandó de la comunitat de valencianoparlants. Per un costat s’havia incrementat constantment des de les primeries del segle XXI la població d’origen de fora d’Espanya. I d’una altra banda, entre els valencians, s’havia vist incrementada la població amb un dels progenitors també d’origen fora de la Comunitat que no tenien el valencià com a llengua inicial. Així, podem concloure que entre els anys 2005 i 2010, la població filla d’autòctons ha mantingut i fins i tot ha augmentat, el coneixement i ús del valencià.

Dades extretes del Cens de 2011

Tristor

Em trobe trist perquè el meu país no funciona com jo voldria. Supose que molts més estaran tan desencantats com jo. Fa ja més de trenta anys que esperàvem que les coses canviarien. Han sigut anys de passos lents. Sempre he pensat que els passos lents eren millor que els passos ràpids, sense temps a la reflexió, els passos lents asseguraven l'assimilació ben entesa de les altres persones. Els passos ràpids no deixarien temps per a l'assentament ferm. Ara toca reflexionar i explicar que no era això el que realment volíem. Ara cal analitzar què hem fet malament. Ara toca també compartir amb els altres l'experiència, la tradició artesanal amb què hem forjat el present.
Veníem d'un passat molt trist, de guerres i lluites internes. Havíem aconseguit generar il·lusió.

Maror

Anit vaig anar a veure l'òpera Maror del mestre Palau. Em va sorprendre el primer acte que em va resultar una mica estrany, però quan va començar el segon acte amb l'entrada en escena del Cor de la Generalitat, l'obra va començar a prendre força. A mesura que avançava el segon acte l'òpera anava emocionant. Llàstima que el tercer acte no tinguera un moment final més apoteòsic.
El text de Casp conté aspectes interessants per a analitzar, probablement hauria fet falta un millor acoblament dels textos a la música, però Manuel Palau no va veure mai representada la seua obra. L'any 2002 es va estrenar en el Palau de la Música, però sense representació, en concert.
Ara el Palau de les Arts ha fet un muntatge molt digne de l'obra amb una escenografia fantàstica, acompanyada d'una excel·lent il·luminació i efectes.
El Palau de les Arts hauria de programar El triomf de Tirant, La filla del rei barbut i Vinatea, una òpera cada any almenys i tornar-les a repetir de tant en tant.

Descarrega't el llibret.
El blog dels Amics de l'Òpera del Palau Amics de l'òpera de les Arts
I un altre blog que en parla un poc més. Cantan ellas

Oblidat

Tinc oblidat este blog perquè han passat poques coses o no les he considerades rellevants. La situació del nostre valencià està estancada, com fa anys, però en canvi sembla que als parlants ja no ens preocupa tant parlar en qualsevol lloc. En som més? Clar que sí. Podem viure en valencià? Millor que abans. Podem utilitzar-lo més naturalment? Efectivament. D'això ja se n'encarreguen alguns. Altres el que pretenen precisament és el contrari, però passem a analitzar estos tres supòsits.

La població valenciana ha augmentat considerablement en els últims anys, això vol dir que cada vegada hi ha més possibles parlants. Abans l'únic espai de transmissió de la llengua era la família, el cercle d'amistats, el veïnat o el treball. Ara les possibiltats s'incrementen, tenim l'escola, els instituts, les universitats, la formació que ens oferixen les institucions públiques, la televisió, la ràdio i Internet. Algú dirà, sí, però poc; i alguns direm, sí, però a poc a poc anem incorporant parlants que no han tingut, perquè els era impossible, contacte amb la llengua en l'àmbit familiar. I estos nous parlants o usuaris del valencià en fan ús sempre que poden, volen o ho necessiten.

Podem viure en valencià, però no exclusivament, com alguns pretendrien. Les relacions humanes són molt diverses i qualsevol persona pot triar els usos del valencià, tot i que de vegades haja d'utilitzar alguna altra llengua. I ací és on volem anar a parar. Viure exclusivament en una llengua no hauria de ser l'objectiu de cap ciutadà. Cal potenciar i difondre actituds que afavorisquen l'aprenentatge de moltes llengües, ens interessa que ells aprenguen valencià. D'esta manera podrem trobar cada dia més parlants i situacions en què parlar valencià. Això voldrà dir que nosaltres també haurem fet l'esforç de conéixer-ne altres.

Podem utilitzar-lo més naturalment, podem usar el valencià tal i com ens naix. Esta és una actitud que també cal promoure. Els lingüistes, els ensenyants, els escriptors, etc., hem de fer eixe canvi perquè el valencià tal i com ens ix siga vàlid, sense correccions absurdes que generen actituds negatives. Alguns fem esforços per a difondre un valencià pla, senzill, fàcil d'entendre i d'usar que provoque adeptes i usuaris que no tinguen  por de construir frases, d'usar paraules, de vegades inadequades o mal formades, però en definitiva fer eixir la llengua de dins per a comunicar el que volem dir. D'això es tracta.

el valencià

Quan celebrem els vint-i-cinc anys de l'aprovació de la Llei d'ús i ensenyament del valencià, observem com encara estan totalment radicalitzats els extrems i ací no avancem cap a una confluència que ajunte les forces i siga capaç de crear un moviment favorable unit perquè el nostre valencià siga acceptat per una majoria. Faig esta reflexió després d'haver assistit al simposi organitzat per l'AVL sobre el plurilingüisme a Europa. En realitat, només es va parlar de plurilingüisme i Europa el primer dia, el segon es va parlar d'una pluralitat de llengües i d'Espanya, i el tercer només d'una llengua, la valenciana, i de la Comunitat Valenciana. Però l'últim dia no es va parlar utilitzant els termes que acabe d'usar, si no de català i de país valencià. Cap ponent va intervindre des d'una posició legal utilitzant les dos denominacions que per llei corresponen a la llengua i al territori. Ningú va fer cap menció en cap moment del simposi de l'única denominació legal del territori. I sembla que això és el que ho ha de solucionar tot, fins i tot algú va afirmar que canviar el terme "ensenyament" per "ensenyança" en una llei era més que un pecat mortal i havíem d'enviar a galeres el corrector o assessor lingüístic que ho havia fet i va acusar de censura lingüística la institució. Ell que havia utilitzat constantment dos denominacions ilegals fent ús de la llibertat d'expressió que la institució li havia atorgat, la llibertat d'expressió i el poder de la ponència. Molts altres hauríem desitjat haver tingut l'oportunitat de dir què pensem dels drets lingüístics dels valencians, dels textos legals, de quina és la situació, de com creiem que s'ha d'avançar. De tots eixos altres a qui no ens han donat l'oportunitat, alguns assistíem callats a les intervencions dels qui tenen el poder de fer i fan el que ells creuen sense voler escoltar-nos.

Començaré per l'anàlisi de la situació i faré la meua reflexió personal. La situació del valencià després d'estos 25 anys és la que hem anat sembrant i la que s'imposa pels canvis socials. Fa 25 anys esta regió d'Espanya encara no ho era d'Europa. Probablement Catalunya ja sabia que volia ser una regió d'Europa, però els valencians encara no ho sabíem, només alguns pocs s'ho plantejaven. El somni d'alguns era deixar de ser regió d'Espanya i ser-ho de Catalunya. Ara ja sabem que volem ser una regió d'Europa, crec, i per tant d'Espanya. Fa 25 anys només uns pocs ens havíem alfabetitzat en valencià per a poder alfabetizar-ne molts més. Ho hem aconseguit, crec. Almenys les dades de les enquestes i dels censos ens permeten fer eixa lectura, però només hem alfabetitzat la població que ha nascut en els últims 35 anys. Per això caldria fer un estudi de coneixements i usos sobretot en estes edats, dels 16 als 35, a veure si realment això ha tingut els seus efectes i podem auspiciar un futur segur per al valencià. Quan les enquestes determinen que l'ús baixa, la baixada sempre és percentual i a això caldria afegir que el nombre global no decreix, el conjunt de la població valenciana de fa 25 anys o 10, s'ha vist incrementat per fortes onades de migracions internes i externes. És a dir, que no hem perdut parlants. La societat que coneixíem a finals del segle XX ha canviat radicalment amb la societat del segle XXI. Si fa 25 anys algú somiava amb la utopia d'una regió monolingüe en valencià, ja és hora que se n'oblide. La societat futura haurà de ser pluricultural i plurilingüe i haurem d'ensenyar els nostres ciutadans perquè ho siguen. No amb dos llengües, sinó amb tres o més. I ací ve el problema. Com quedarà el nostre valencià en eixa societat plurilingüe? Eixe és el problema real que crec que no es va analitzar amb la suficient profunditat en el simposi. Per a poder fer això cal una anàlisi seriosa de les dades sociolingüístiques, una anàlisi sense prejudicis previs ni hipòtesis idealitzadores. Una anàlisi real, i objectiva.

En segon lloc, vull reflexionar sobre la denominació. Després d'escoltar valencià/català, català/valencià, català només i només alguna vegada valencià per part de la majoria dels ponents, la meua reflexió és que cal seguir utilitzant moltes vegades més valencià. Per què? Perquè la nostra societat valenciana necessita identificar-se més encara amb la llengua i amb la denominació, que de moment és l'única que accepta. Les lleis són el millor exemple del que acabe de dir en una societat que es diu democràtica. Els mateixos ponents valencians apuntaven això que acabe de dir quan parlaven del descens de l'ús del valencià, però en canvi ells, allí, volien deixar ben clar que viuen en l'Olimp dels déus i que la resta de mortals no tenim dret a pujar-hi si no acceptem l'única denominació, "fonamental", va dir algú per al futur de la llengua. Doncs no, encara estic més convençut que l'única denominació que anima als novalencianoparlants a sumar-se a parlar valencià és esta, i l'única denominació que pot arribar a percentatges que superen el 50% de la població és la de valencià. Què passarà en el futur? No ho sabem, però si d'entrada ja posem una barrera perquè l'Olimp dels déus és només per als escollits, no demanem que la majoria, o més del 50%, aprenguen i utilitzen el valencià.

Tercera reflexió, el model. Alguna vegada hem dit que s'havien fet coses malament en este procés de recuperació del valencià. I probablement l'elecció del model estàndard de Barcelona havia sigut una d'elles. No ho dic jo, ho han dit altres, i a Catalunya també s'ha fet eixa reflexió i encara hi ha conflicte latent, tot i que els poders actuals l'amaguen. A la Comunitat Valenciana encara ens cal molta difusió del model pròpiament valencià perquè eixa majoria de gent, el 50% no ho oblidem, no el rebutge. Quantes vegades hem escoltat, en valencià sí, però el de la Generalitat, si no que es faça només en castellà. Un model de llengua on els valencianoparlants se senten còmodes, un model que els siga pròxim i que els motive per a continuar usant-lo, com a productors o emissors de missatges en valencià i com a receptors. No oblidem les dades de l'alfabetització, la majoria de la població de més de 40 anys no ha tingut accés a una alfabetització en valencià. Haurem d'esperar 25 anys més perquè esta barrera se situe en els 65 anys i serà aleshores quan moltes de les coses que ara dic ja no tindran sentit. Tindrem totes les edats influents en la societat capacitades per a poder usar el valencià. Ells decidiran si ho fan o no. En estos moments, la majoria dels qui tenen la capacitat de decisió no estan alfabetitzats en valencià.

En definitiva, i concloc esta reflexió, necessitem un valencià valencianitzat que valencianitze esta societat si volem que la nostra llengua tinga futur. Qualsevol altra opció serà anar en contra de les lleis i de la societat que les ha aprovades i les pot modificar.