Quin valencià?

En cada ruscà perdem un llançol. Això em dia m'agüela, tal com ho escric. Després vaig saber que la paraula era bugada, que ruscada no la coneixia quasi ningú. Jo sí! Ara està en el diccionari de l'AVL, però agüela, no, àvia i iaia, sí; però jo no els he dit mai ni avis ni iaios, sempre güelos, que ja no sé si he d'apostrofar o no, perquè diem m·agüelo i m·agüela. Clar podria ser 'ma güela', però seria 'mon güelo', com 'mon pare' i 'ma mare', 'mon tio' i 'ma tia. Però, clar toca recuperar paraules antigues, perquè les que diem ara estan malament. Ai, mare! Ací està el problema. 

Vos vaig a contar com ens vam inventar una paraula. Un café és un café i la gent prenia café, en el meu poble, als que no els sentava bé el café prenien timó. Però la societat avançava i copiava d'altres cultures i hi havia qui li posava llet al café. Aquell café tocat o tacat amb llet ens va arribar com 'un cortado', als que volíem parlar sempre en valencià se'ns va ocórrer la traducció de 'tallat'. Quan entrava en el bar del meu poble, amb els meus dèsset anys, i demanava un tallat, el cambrer s'assenyalava el braç i davant de tota la barra se'n burlava fent com si es fera un tall en el braç. Hui en dia, en el meu poble, tots demanen un tallat i quan ens trobem pel carrer ja no diem adiós, sinó adeu. Més difícil ho teníem per a canviar la paraula carajillo, que a més, té la seua gràcia. Vam començar amb un rebentat, un café tocat, però clar, havíem de beure alcohol amb el café. A mi no m'agradava. El temps s'ha carregat el carajillo, ara el fan més sofisticat i millor, has de demanar un cremaet o cremadet que té un millor prendre i més popularitat.

Deixem que els parlants creen, inventen i canvien les paraules. No els les imposem, si volen dir vacacions que ho diguen, que volen fer vacances, que les facen. Però encara podem anar més lluny. ¿Per què no podem dir els demés si tenim registres des del segle XIII? Hem de revisar més textos i ara que tenim el CIVAL consultar-lo més. Ens emportarem sorpreses com nunca o acerca de, paraules que no cal recuperar, però que les usaven els avantpassats valencians amb total normalitat i no eren castellanismes ni barbarismes.

Eleccions 2023

Van tots molt preocupats pels resultats. La cosa sembla que estarà molt ajustada. L'experiència em diu que les nits electorals solen ser molt sorprenents. Només tanquen les urnes, segons la participació i les enquestes a peu d'urna, tots els mitjans de comunicació ja diuen quin és el resultat probable. Les enquestes anteriors ja no valen i eixes de vegades tampoc. La nit comença i comencen a eixir resultats segons el percentatge de paperetes escrutades i al principi tot sembla una cosa i a mesura que avança la nit el resultat pot ser molt diferent del que havien dit. Al final de la nit sempre hi ha un escó, un regidor que balla i acaba donant la majoria al que no esperaven.

Serà una nit apassionant, vorem als uns i als altres quina cara posen quan isquen a dir que han guanyat, sempre guanyen tots, excepte en els últims anys que hem vist com Ciutadans desapareixia. Esta vegada també ho farà, només pot quedar algun regidor d'ajuntament que tinga molt de carisma.

Dades sociolingüístiques

No sabia que Raquel Casesnoves estava en el departament de Filologia Catalana de la UV. Acabe de llegir un article d'ella de 2016 on analitza el coneixement del valencià a partior dels censos de 2001 i 2011 i malgrat que no hi ha cap evidència que la política influïsca, després de l'anàlisi que fa, encara es veu més evident. Jo sempre ho he dit i m'han tatxat de tot. Quan estava en la conselleria compartia moltes xarrades amb Ninyoles i Xavier Sanjuan, sempre arribàvem a les mateixe conclusions i ara ella ho publica analitzant les dades dels censos. A nosaltres ens han acusat de tot sobre les dades sociolingüístiques. He de dir que en el 2000 es va fer l'enquesta quinquenal i que les dades estan, però no les van voler fer públiques. Per a mi va ser un error i vaig estar a punt de fer-les públiques quan vaig tindre responsabilitats, però el mateix Ninyoles tampoc volia. Però si es comparen les dades de les enquestes es veu clarament que hi ha una evolució que no té res a veure amb el partit que governa. En l'article de Casesnoves també ho deixa caure. Hi ha una tendència, produïda per raons de població, que comença en els 90 i acaba en el 2000. Així i tot, després la CV rep unes onades molt fortes de nouvinguts i la llengua es manté. Jo ja ho vaig dir moltes vegades i alguna per escrit. Hi ha més parlants i escriptors que mai en la història i el valencià, malgrat tot, avança. El que passa és que la població ha canviat moltíssim. Els pobles es buiden i les ciutats creixen. Les relacions ja no són com eren i la transmissió familiar, amb què estan tan obsessionats alguns com Montoya, no és tan important com era. En l'època de govern de PP es va avançar molt en el coneixement, inclús sense tele (ara tampoc fa res la tele, no té audiència i menys nova). Així que acusar un partit o un altre, o elogiar una politica o una altra, per a mi no em diu res. L'acció callada i lenta, però segura, sense estridències fa més del que sembla.

Eleccions 2019

Quan aparega esta reflexió ja haurem votat i sabrem el resultat de les eleccions generals i autonòmiques. Ahir, 6 de març, vaig assistir a una trobada de politòlegs i periodistes en Hotel California, organitzada per Beers & Politics.
Primer va intervindre Rosana B. Crespo i després Salvador Enguix. M'acompanyava Lluís Bertomeu amb qui tinc poca relació, però era l'única persona que coneixia. Rosana va fer una descripció dels perquès Ximo Puig havia convocat les eleccions avançades i destacaré que, segons ella, una de les raons era la d'ajudar a Podemos. Algú va apuntar que cabia la possibilitat que quedara fora de Les Corts. La qual cosa sembla bastant improbable, ja que l'efecte Pablo Iglesias ajudarà que tinguen representació. Segons Rosana, i també Salvador, des de La Moncloa tenien dades que el PSOE i el PSPV podrien obtindre bons resultats. Eixa també és la impressió que tinc des del primer dia en què es van convocar les eleccions generals i després les autonòmiques. Faré una llista de les principals conclusions que crec que es van deixar caure:
Hi ha moltes possibilitats que el Botànic es repetisca.
Tant Ximo Puig com Pedro Sánchez tenen la possibilitat de ser els partits més votats.
Compromís té molt bon cartell amb Baldoví i Oltra.
Si es donen els números podria haver un pacte PSPV-C's.
Isabel Bonig encara no està suficientment feta com a líder.
Maria José Català podria ser la nova alcaldessa de València.
Hi havia discrepàncies sobre si Toni Cantó és un bon cartell o no. Sergi, un periodista, i Rosana deien que sí, mentres que Salvador deia que no.
Ximo Puig ha apostat per guanyar i guanyar, segons Sergi. Si a Pedro Sánchez li van mal les coses sempre li pot donar la culpa a ell. Si no haguera avançat les eleccions tenia més possibilitats de no ser la força més votada. Hi ha una diferència d'uns 200 mil vots entre les autonòmiques i les generals.
L'efecte de Vox a la Comunitat Valenciana no és el mateix que a Andalusia. Algú va apuntar una enquesta que li donava 18 escons en Les Corts a Vox. Salvador va fer un gest dient que no s'ho creia, que 12 o 14 ja eren molts.
Salvador va dir que ell no notava una necessitat de canvi com la que hi havia en 2015.
Benito, un dels analistes del PSPV, va apuntar que els socialistes valencians en estos moments no tenien cap senador per circumscripcions, només tenen Lerma. El PSPV amb un bon resultat podria traure'n 5 o més. Això impossibilita una entesa per al Senat.
Mentres ells anaven parlant jo pensava en la meua experiència i els meus desitjos. És veritat que Compromís ha assentat unes bases molt fortes en la societat, però també és veritat que el govern no ha funcionat massa bé. Ha sobreviscut, que ja és, no ha hagut una oposicio tan dura com la que va tindre el PP en els últims anys. Tampoc ha hagut una premsa que haja jugat perquè hi haja canvi. Els poders tampoc volen forçar massa les coses. Només hi ha un aspecte que crec que se'ns escapa a tots i que a mi em fa la impressió que estos poders han vist. I és com la fragmentació, que en principi era negativa, quan hi havia dos grans partits amb bons resultats, hui per hui pot ser bona. Ho hem vist a Andalusia on el PSOE ha sigut la força més votada, però la suma dels tres partits de la dreta té una majoria baldera. Ací està la clau. Algun gran estratega ha vist esta jugada i si ho pensem bé, PP, C's i VOX són fills d'una mateixa estratègia. En estos moments jugar a sumar quan és difícil posar-se d'acord juga en contra. Ho estem veient en Podemos, ho hem vist en el Botànic, Ara falta saber què passarà amb el vot.
Jo pensava que Ximo Puig es conformaria amb ser el president de Les Corts i que la presidència de la Generalitat seria per a Oltra. Però ara crec que ha pensat que un bon resultat li pot permetre un govern en minoria amb acords puntuals amb els partits del Botànic o amb C's. Així, un bon resultat de Toni Cantó seria que ells tingueren la presidència de Les Corts i Puig la de la Generalitat. Encara que Oltra i Puig tracten de demostrar que s'entenen molt bé, l'experiència per a Puig ha sigut segurament bastant negativa. Com també ho ha sigut en les conselleries. El PSPV a soles podria portar tot el govern, encara que amb mancances notables. Hi ha departaments on no tenen a ningú, però Compromís tampoc. O siga que no li soluciona res. Una altra cosa és la vena valencianista o catalanista de Ximo i de Vicent Soler, cosa que també es va apuntar ahir. Perquè a la majoria dels socialistes valencians este tema no els interessa gens. Al contrari no els agrada. Entre ells a Ábalos, el ministre, que ara té molta força dins del PSPV.

Censura de dreta i censura d'esquerra

Quan van canviar el govern, l'any 2015, algú es va encarregar de recriminar que l'anterior govern tenia paraules prohibides o en censurava. Ara veiem que ells van a més, i són més sibil·lins en les formes. Em va costar molt convéncer els uns i els altres, tot sense paraules, amb fets, que necessitàvem un model ben valencià i de bon valencià. Sempre he estat convençut que les coses s'han de demostrar amb els fets, no amb les paraules, però necessitava de les paraules per als fets. I ahí estan els fets. ¡Que analitzen el grau de manteniment de la llengua en etapes anteriors! ¡Que analitzen la incorporació de persones a l'estudi i a l'aprenentatge de la llengua! Voluntàriament, per suposat. No ho faran, no els interessa, només els interessa veure el mal que els feia a ells no poder manar sobre el model. Que ho analitzen i després que comparen. Ara hi ha paraules ¿prohibides? ¿censurades? Ja vos ho dic, ara no veureu mai escrita una paraula tan valenciana com 'juí' i segurament si trobeu algun demostratiu simple 'este, esta, estos i estes' serà un error d'algú que li ha passat el Salt per costum i ni se n'han adonat. Ah! ¿Sabeu que el Salt ja està quasi prohibit? Doncs sí, el desprestigi és tan gran que prompte començarà a ser substituït per traductors en línia que ja no tinguen en compte totes les formes principals valencianes, les més genuïnes, les que l'AVL considera primeres formes o preferents. ¿I què passa? Doncs res, però van més enllà. Ja s'atrevixen a suggerir que no s'utilitze la paraula 'Espanya', ara cal utilitzar sempre 'Estat espanyol'. Acaba de començar, ja ho va advertir algú, a poc a poc aniran ampliant la censura, de manera argumentada i lícita, és clar. I continuaran excedint-se, als censors els agradarà com ho fan i el que fan ho faran sense adonar-se'n. ¡Ai! ¡Ells que criticaven tant els altres! Els faran bons.

Publicitat i propaganda

Ara que tenim el debat de qui manipula més o menys en els mitjans de comunicació és bo recordar La propaganda i el llenguatge popular de George Orwell:

"Tal vegada algun dia tinguem un govern verdaderament democràtic, diposat a explicar a la gent què passa, els passos següents que cal donar, els sacrificis que cal fer, i per què."

No jugueu amb els noms

A mi em diuen Vicent, vaig haver de repetir tres vegades, s’entossudien a dir-me Vicente, així amb una interdental com una casa que feria la meua orella valenciana i em repatejava el fetge. Però l'altre dia vaig assistir a una conversa, bo a una conversa no, a una discussió que no feia més que acalorar els dos conversadors. Ella s'enfadava perquè ell deia que estaven estudiant català. No digues això –insistia ella pujant el to de la conversa– nosaltres parlem valencià i estudiem valencià. Ell tornava, però si és la mateixa llengua. A mi em fa igual, com si són el sumsumcorda, la meua llengua és la valenciana i la meua comunitat la valenciana. Sí, ja sé que a tu t’agrada tot això de País Valencià, però a mi no –matisava ella mentres ell enrogia. Als uns els fot que li diguen Comunitat Valenciana i als altres els molesta que sempre vagen amb la bandera del País Valencià. Els de Sogorb volen que parlem de Segorbe, però els de Londres entenen que no pronunciem London perquè preferixen que no ferim les seues orelles britàniques. Imagineu-vos pronunciant Friesoythe si no sabem ni papa d’alemany. Però res és senzill, tot es complica. Si algú creu que té la veritat que s’ho faça mirar, no és gens fàcil. Alguns dels que jugaven amb els noms dels altres quan pronunciaven el seu nom a la castellana s’ofenien, no em dic Juan, deia un amic meu, sóc Joan i l’altre que no sabia pronunciar la palatal africada sonora, ni la fricativa sonora, ni res que se li pareguera ho intentava i per molt que ho feia no pasava de Yuan o Yoan. Així ens va, encara no ho hem aprés perquè ens sentim oprimits i alguns encara ens volen més oprimits, perquè oprimits poden reclamar llibertat, llibertat que després no saben aplicar ni amb els seus ni amb els altres. I així ens va. No juguem amb els noms. No fem broma, a ningú li agrada que li’l canvien. Qualsevol s’ofén, però pensa que tu també, i jo.