29/4/19

Eleccions 2019

Quan aparega esta reflexió ja haurem votat i sabrem el resultat de les eleccions generals i autonòmiques. Ahir, 6 de març, vaig assistir a una trobada de politòlegs i periodistes en Hotel California, organitzada per Beers & Politics.
Primer va intervindre Rosana B. Crespo i després Salvador Enguix. M'acompanyava Lluís Bertomeu amb qui tinc poca relació, però era l'única persona que coneixia. Rosana va fer una descripció dels perquès Ximo Puig havia convocat les eleccions avançades i destacaré que, segons ella, una de les raons era la d'ajudar a Podemos. Algú va apuntar que cabia la possibilitat que quedara fora de Les Corts. La qual cosa sembla bastant improbable, ja que l'efecte Pablo Iglesias ajudarà que tinguen representació. Segons Rosana, i també Salvador, des de La Moncloa tenien dades que el PSOE i el PSPV podrien obtindre bons resultats. Eixa també és la impressió que tinc des del primer dia en què es van convocar les eleccions generals i després les autonòmiques. Faré una llista de les principals conclusions que crec que es van deixar caure:
Hi ha moltes possibilitats que el Botànic es repetisca.
Tant Ximo Puig com Pedro Sánchez tenen la possibilitat de ser els partits més votats.
Compromís té molt bon cartell amb Baldoví i Oltra.
Si es donen els números podria haver un pacte PSPV-C's.
Isabel Bonig encara no està suficientment feta com a líder.
Maria José Català podria ser la nova alcaldessa de València.
Hi havia discrepàncies sobre si Toni Cantó és un bon cartell o no. Sergi, un periodista, i Rosana deien que sí, mentres que Salvador deia que no.
Ximo Puig ha apostat per guanyar i guanyar, segons Sergi. Si a Pedro Sánchez li van mal les coses sempre li pot donar la culpa a ell. Si no haguera avançat les eleccions tenia més possibilitats de no ser la força més votada. Hi ha una diferència d'uns 200 mil vots entre les autonòmiques i les generals.
L'efecte de Vox a la Comunitat Valenciana no és el mateix que a Andalusia. Algú va apuntar una enquesta que li donava 18 escons en Les Corts a Vox. Salvador va fer un gest dient que no s'ho creia, que 12 o 14 ja eren molts.
Salvador va dir que ell no notava una necessitat de canvi com la que hi havia en 2015.
Benito, un dels analistes del PSPV, va apuntar que els socialistes valencians en estos moments no tenien cap senador per circumscripcions, només tenen Lerma. El PSPV amb un bon resultat podria traure'n 5 o més. Això impossibilita una entesa per al Senat.
Mentres ells anaven parlant jo pensava en la meua experiència i els meus desitjos. És veritat que Compromís ha assentat unes bases molt fortes en la societat, però també és veritat que el govern no ha funcionat massa bé. Ha sobreviscut, que ja és, no ha hagut una oposicio tan dura com la que va tindre el PP en els últims anys. Tampoc ha hagut una premsa que haja jugat perquè hi haja canvi. Els poders tampoc volen forçar massa les coses. Només hi ha un aspecte que crec que se'ns escapa a tots i que a mi em fa la impressió que estos poders han vist. I és com la fragmentació, que en principi era negativa, quan hi havia dos grans partits amb bons resultats, hui per hui pot ser bona. Ho hem vist a Andalusia on el PSOE ha sigut la força més votada, però la suma dels tres partits de la dreta té una majoria baldera. Ací està la clau. Algun gran estratega ha vist esta jugada i si ho pensem bé, PP, C's i VOX són fills d'una mateixa estratègia. En estos moments jugar a sumar quan és difícil posar-se d'acord juga en contra. Ho estem veient en Podemos, ho hem vist en el Botànic, Ara falta saber què passarà amb el vot.
Jo pensava que Ximo Puig es conformaria amb ser el president de Les Corts i que la presidència de la Generalitat seria per a Oltra. Però ara crec que ha pensat que un bon resultat li pot permetre un govern en minoria amb acords puntuals amb els partits del Botànic o amb C's. Així, un bon resultat de Toni Cantó seria que ells tingueren la presidència de Les Corts i Puig la de la Generalitat. Encara que Oltra i Puig tracten de demostrar que s'entenen molt bé, l'experiència per a Puig ha sigut segurament bastant negativa. Com també ho ha sigut en les conselleries. El PSPV a soles podria portar tot el govern, encara que amb mancances notables. Hi ha departaments on no tenen a ningú, però Compromís tampoc. O siga que no li soluciona res. Una altra cosa és la vena valencianista o catalanista de Ximo i de Vicent Soler, cosa que també es va apuntar ahir. Perquè a la majoria dels socialistes valencians este tema no els interessa gens. Al contrari no els agrada. Entre ells a Ábalos, el ministre, que ara té molta força dins del PSPV.

3/12/17

Censura de dreta i censura d'esquerra

Quan van canviar el govern, l'any 2015, algú es va encarregar de recriminar que l'anterior govern tenia paraules prohibides o en censurava. Ara veiem que ells van a més, i són més sibil·lins en les formes. Em va costar molt convéncer els uns i els altres, tot sense paraules, amb fets, que necessitàvem un model ben valencià i de bon valencià. Sempre he estat convençut que les coses s'han de demostrar amb els fets, no amb les paraules, però necessitava de les paraules per als fets. I ahí estan els fets. ¡Que analitzen el grau de manteniment de la llengua en etapes anteriors! ¡Que analitzen la incorporació de persones a l'estudi i a l'aprenentatge de la llengua! Voluntàriament, per suposat. No ho faran, no els interessa, només els interessa veure el mal que els feia a ells no poder manar sobre el model. Que ho analitzen i després que comparen. Ara hi ha paraules ¿prohibides? ¿censurades? Ja vos ho dic, ara no veureu mai escrita una paraula tan valenciana com 'juí' i segurament si trobeu algun demostratiu simple 'este, esta, estos i estes' serà un error d'algú que li ha passat el Salt per costum i ni se n'han adonat. Ah! ¿Sabeu que el Salt ja està quasi prohibit? Doncs sí, el desprestigi és tan gran que prompte començarà a ser substituït per traductors en línia que ja no tinguen en compte totes les formes principals valencianes, les més genuïnes, les que l'AVL considera primeres formes o preferents. ¿I què passa? Doncs res, però van més enllà. Ja s'atrevixen a suggerir que no s'utilitze la paraula 'Espanya', ara cal utilitzar sempre 'Estat espanyol'. Acaba de començar, ja ho va advertir algú, a poc a poc aniran ampliant la censura, de manera argumentada i lícita, és clar. I continuaran excedint-se, als censors els agradarà com ho fan i el que fan ho faran sense adonar-se'n. ¡Ai! ¡Ells que criticaven tant els altres! Els faran bons.

9/10/17

Publicitat i propaganda

Ara que tenim el debat de qui manipula més o menys en els mitjans de comunicació és bo recordar La propaganda i el llenguatge popular de George Orwell:

"Tal vegada algun dia tinguem un govern verdaderament democràtic, diposat a explicar a la gent què passa, els passos següents que cal donar, els sacrificis que cal fer, i per què."

29/10/15

No jugueu amb els noms

A mi em diuen Vicent, vaig haver de repetir tres vegades, s’entossudien a dir-me Vicente, així amb una interdental com una casa que feria la meua orella valenciana i em repatejava el fetge. Però l'altre dia vaig assistir a una conversa, bo a una conversa no, a una discussió que no feia més que acalorar els dos conversadors. Ella s'enfadava perquè ell deia que estaven estudiant català. No digues això –insistia ella pujant el to de la conversa– nosaltres parlem valencià i estudiem valencià. Ell tornava, però si és la mateixa llengua. A mi em fa igual, com si són el sumsumcorda, la meua llengua és la valenciana i la meua comunitat la valenciana. Sí, ja sé que a tu t’agrada tot això de País Valencià, però a mi no –matisava ella mentres ell enrogia. Als uns els fot que li diguen Comunitat Valenciana i als altres els molesta que sempre vagen amb la bandera del País Valencià. Els de Sogorb volen que parlem de Segorbe, però els de Londres entenen que no pronunciem London perquè preferixen que no ferim les seues orelles britàniques. Imagineu-vos pronunciant Friesoythe si no sabem ni papa d’alemany. Però res és senzill, tot es complica. Si algú creu que té la veritat que s’ho faça mirar, no és gens fàcil. Alguns dels que jugaven amb els noms dels altres quan pronunciaven el seu nom a la castellana s’ofenien, no em dic Juan, deia un amic meu, sóc Joan i l’altre que no sabia pronunciar la palatal africada sonora, ni la fricativa sonora, ni res que se li pareguera ho intentava i per molt que ho feia no pasava de Yuan o Yoan. Així ens va, encara no ho hem aprés perquè ens sentim oprimits i alguns encara ens volen més oprimits, perquè oprimits poden reclamar llibertat, llibertat que després no saben aplicar ni amb els seus ni amb els altres. I així ens va. No juguem amb els noms. No fem broma, a ningú li agrada que li’l canvien. Qualsevol s’ofén, però pensa que tu també, i jo.

20/10/15

La llei de senyes d'identitat

Una de les coses que més em preocupava si havia de continuar dirigint des de la Subdirecció General la política lingüística de la Generalitat era precisament haver d'aplicar una llei que havia sigut aprovada amb el vot solitari del grup Popular de les Corts en l'anterior legislatura. El PP es va equivocar en moltes coses, no van saber tallar bé la corrupció que anava rosegant la política d'alguns dels seus dirigents. Tampoc van saber fer bé les retallades. Però no només no ho van saber fer ells, veia com molts companys tècnics tampoc aplicaven una política no d'austeritat, sinó de racionalitat en el gasto públic. Tampoc la veig ara. L'Administració continua creixent sense criteri. Molts funcionaris han abandonat el motiu pel qual ho són, ho som. Som funcionaris perquè hem de servir a la societat. Som docents perquè hem d'ensenyar, hem d'educar, hem de fer una societat més justa i igualitària. Però, no, molts tècnics, molts docents, fan com els polítics, els interessen més els seus interessos particulars i ideològics que no els interessos particulars i globals dels ciutadans.
Sempre vaig procurar aplicar criteris racionals en tot allò que decidia sobre els gastos o les subvencions, però no sempre era fàcil. Moltes coses no eren necessàries, però les havíem de fer per llei o per norma.
Que deroguen la llei de senyes d'identitat tal com l'havia concebuda el grup Popular és una bona notícia, ara bé, que apliquen altres normes contràries a la pau lingüística que havíem aconseguit serà tornar a encendre una metxa innecessària. Es va equivocar el PP de la VIII legislatura intentant anar en contra de l'AVL que tan ens va costar crear, formar i posar en marxa. Encara hi ha molts valencians que no la coneixen, encara hi ha molts tècnics que la rebutgen, encara hi ha molts docents que la ignoren i a més, el PP es va encarregar de crear un problema absurd i innecessari. Una intromissió política que no calia. Que reflexionen de com els va anar. Per cert, encara anaven més lluny del que sembla. No obstant això, que ningú menyspree els enemics, ni els amics. Tant els uns com els altres ens poden sorprendre. Com m'ha passat a mi.


30/9/15

Nadem contra corrent

Som els professors de Valencià els que ensenyem als alumnes que en els registres formals hem d'usar les formes reforçades dels demostratius. Per què? Per què tota la literatura contemporània està escrita amb els demostratius reforçats? Per què a Catalunya és la forma general i per això ho ha de ser de l'estàndard?
Si el Decret de Nova Planta no haguera imposat el castellà què hauria passat? He pogut comprovar que a Bocairent, des del segle XVI els demostratius simples ja eren generals. La làpida de l'últim rector de la Villa, Francesc Sanz de la Llosa, enterrat l'any 1599, diu: «Ací jau Francesc Sanz de la Llosa, últim rector d'esta villa. Ha fundat 2 benifets i...». Podríem pensar que era per una qüestió d'espai, però no van tindre cap complex d'escriure en la pedra el demostratiu 'esta' i per això podem pensar que ja era habitual.
En el Llibre de Capítols i Deliberasions del Clero...
Quan va arribar el PP al poder en la Generalitat l'any 1995, tot i que els principals dirigents eren conscients que no podien anar contra el que s'havia fet en els 12 anys anteriors, als tècnics de la conselleria ens arribava alguna indicació que els causava la forma 'aquest' en els seus escrits que no els agradava. No se sentien identificats amb eixe llenguatge. Recorde que al principi, en les presentacions que havia de firmar el conseller o el director general tractàvem d'escriure evitant els demostratius, la qual cosa complicava la lectura del text, però a nosaltres ens servia d'exercici mental i ens obligava a revisar la redacció dels textos amb moltes més ganes de les que hauríem tingut.
Al cap de poc temps vaig decidir convéncer-me que les formes dels demostratius simples també podrien ser dels registres formals i més quan érem conscients que l'IEC les havia acceptat. És per això que tots els meus escrits personals vaig començar a canviar-los i els escrits oficials també. Amb l'ús te n'adones que no és tan gran el crim i que la que et resulta postissa ara és l'altra forma. El diari oficial continuava publicant els textos amb els reforçats, encara que a poc a poc arribaven els de la nostra conselleria amb demostratius simples i així els textos jurídics més formals incorporaven estes formes. Alguns tècnics s'estiraven els monyos quan algú els demanava que seguiren el camí que marcàvem des de política lingüística, i això que ho diu la llei d'ús i ensenyament. Però curiosament, quan intentaves dirigir, la llei diu que el Govern assumirà la direcció tècnica, tot són problemes per part dels uns i dels altres. Primen altres aspectes com la unitat de la llengua. Prima el fusteranisme mal entés. Les editorials valencianes sembla que volen vendre més llibres allà que ací. No estaria de més que forem més oberts i sensats en este tema. Ja sé que la situació política no ha afavorit massa. No obstant això, ha servit per a fer reflexionar sobre algunes veritats absolutes que en llengua no ho són mai. No ho són, per posar alguns exemples en anglés, en francés, en castellà i fins i tot, no ho són en català. Ni a Catalunya ni tampoc en el valencià.

29/9/15

sondatge i sondeig

Recentment he vist utilitzada la paraula 'sondatge' per a referir-se a les investigacions d'opinió sobre una qüestió determinada en mitjans de comunicació catalans. Tots els diccionaris consultats coincidixen en la definició "Acció de sondar".  I quan pensem en sondar, pensem en una sonda, en un sondatge gàstric, en un sondatge biliar, un sondatge vesical, dels mètodes de sondatge en l'esquí, del sondatge pas per pas, en un sondatge elèctric, en un sondatge geolèctric, en un sondatge magnètic, en un sondatge estratigràfic, però no en un 'sondatge electoral' o en un 'sondatge d'opinó'. Per als dos casos anteriors quasi sempre veurem utilitzada la paraula 'sondeig' que a més seria totalment intercambiable amb l'anterior 'sondatge' amb un matís més terminològic. Per què, doncs, s'usa sondatge en determinades ocasions? És veritat que la majoria dels exemples que podria aportar pertanyen a publicacions catalanes. Els valencians preferim l'ús de la paraula sondeig en ambdós casos, però tal vegada sondatge a alguns catalans els sone més pròpia i per això la usen per a diferenciar-se enncara més. El DNV ha marcat l'entrada 'sondatge' en el camp de la medicina i en l'entrada 'sondeig' remet a 'sondatge' amb la mateixa marca de medicina. El DIEC tamé acunya el terme en el camp de la medicina, però també considera que forma part del lèxic comú i en l'entrada 'sondeig' trobem la locució 'sondeig d'opinió'. El Diccionari de l'Alguerés només dóna entrada a 'sondatge', més similar a l'italià 'sondaggio' i que pronuncien [sundágia].